Un encartonat heroi folklòric

Se’l coneix només per haver disparat a una poma col·locada sobre el cap del seu fill, però aquesta engarrotada epopeia ens recorda que, segons la llegenda, Guillem Tell va ajudar Suïssa a alliberar-se del jou austríac al segle XIV. En qualsevol cas, la pel·lícula no només està construïda al voltant de l’episodi esmentat sinó que, a més, tan sols aconsegueix generar veritable tensió dramàtica en el transcurs d’aquest; fora d’això, el seu heroi és indistingible d’altres revolucionaris medievals enfrontats a autoritats corruptes, com els retratats a Robin Hood: Príncep dels lladres (1991) i Braveheart (1995), malgrat que el director Nick Hamm miri de convertir-lo en símbol d’una cosa tan inversemblant com l’esperit radical i subversiva dels helvètics.

Guillermo Tell, així mateix, utilitza el seu protagonista per balbotejar sobre els horrors de la guerra mentre intenta convertir-los en espectacle, i mentrestant exhibeix histriòniques ínfules de serietat malgrat seguir al peu de la lletra aquesta trillada fórmula narrativa composta de lluitadors valerosos, brivalls de còmic, traïcions palatines, discursos pomposos, vistes panoràmiques i batalles lliurades amb espases, destrals i ballestes. Per a això recorre a un metratge excessiu, un ritme comatós, una col·lecció d’imatges anodines muntades de manera confusa i una col·lecció de personatges de cartró pedra, començant pel titular; costa creure que un tipus tan avorrit pogués envalentir tot un poble, o convertir-se en icona folklòrica. Tenint tot això en compte, sorprèn que la pel·lícula ni es molesti a oferir-nos una conclusió, i que en canvi utilitzi el seu final per anunciar una seqüela que, per descomptat, mai arribarà.