Èpica generacional amb aroma de culebró

Segons el material promocional, estem davant la "considerada per la crítica l’obra nord-americana més important del segle", Déu n’hi do. Davant tal dosi de maximalisme, algun xarrup de suspicàcia ajuda en la digestió. L’herència (2018), el multipremiat text de Matthew López, aterra al Lliure com un dels esdeveniments escènics de la temporada, i en efecte ho és. Sis hores d’espectacle dividides en dues parts, un fulgurant elenc per a un muntatge de ritme trepidant esperonat amb gran perícia per la direcció de Josep Maria Mestres. És fàcil compartir l’entusiasme i oblidar que no tot són flors i violes.

No es pot negar d’entrada la necessitat d’una peça com L’herència pel seu simbolisme que crea referents. Retrat benintencionat de la comunitat gai de Nova York en el moment de la primera victòria de Trump, amb passatges de plena vigència sobre un país "a les portes d’una venjança". La seva contemporaneïtat es fon en un homenatge a la generació precedent que va patir la terrible epidèmia de la sida, una bonica metàfora sobre la influència del col·lectiu en l’individu. Brillen especialment els passatges de tertúlia política i alguns tocs pirandelians que porten els personatges a rebel·lar-se contra el previsible.

Notícies relacionades

Duki, un diable generós amb les claus del Sant Jordi

El comte de Montecristo

És ineludible la comparació amb Àngels a Amèrica, de Tony Kushner, tot i que per desgràcia L’herència no té la mateixa ambició ideològica. Descarrila la trama quan s’abandona als braços del culebró, punxa pel seu calc acrític de les estructures del melodrama burgès que inspira l’argument Howards End, d’Edward Morgan Forster. Protagonistes guapos de classe acomodada o rica, gairebé tots nois blancs que presumeixen de capital cultural des de l’exclusiu Upper West Side. S’aventuren, una mica suats, recursos del calibre del casament interromput, i resulta molt qüestionable el blanqueig de la prostitució que indueix l’únic personatge "pobre de veritat"; sembla que encara no hem superat Pretty Woman.

Assumint la seva condició de guilty pleasure, ja res ens impedeix disfrutar d’una troupe de joves actors entre els quals es consagra Albert Salazar amb la seva minuciosa gestualitat i una emotivitat desbordant; i entre els veterans, el dibuix nítid i commovedor del narrador que interpreta Carles Martínez, recurrent secundari que emergeix fins a un primer terme que ja no hauria d’abandonar. Funcional però efectiva l’escenografia de Lluc Castells, reproducció de la sala d’assaig del Lliure que delega en la paraula dels intèrprets la capacitat per construir ambients. Sigui o no la millor del segle, l’obra està fent parlar, la qual cosa és significativa.