El triomf del cineasta autor

Feia anys que no hi havia un guanyador tan clar en els Oscars. El deu haver beneficiat tot l’esdevingut amb Emilia Pérez, la gran perdedora: dues estatuetes de les 13 a què optava. Què Conclave no tingués prou pes i The brutalist tingués excel·lents crítiques i gran acollida com a esdeveniment cinematogràfic –les seves quatre hores amb intermedi, que es rodés en VistaVision–, però sigui en el fons una pel·lícula esquerpa per a bon nombre dels votants. Sigui com sigui, perquè per descomptat cal comptar amb les seves qualitats intrínseques, Sean Baker es va emportar pràcticament tot al que optava –cinc de sis– i, el més important, quatre premis requeien directament en ell, el de director, guionista, muntador i el de pel·lícula, ja que va pujar a recollir-lo en qualitat de productor, cosa que no és gaire habitual en la cerimònia dels Oscars, on aquesta doble funció no s’estila tant.

Els nostàlgics de la política dels autors, aquella tendència que van llançar el 1953 els integrants de la revista Cahiers du cinéma i que proclamava el director com a únic i gran responsable d’una pel·lícula, estan de sort. Anora exemplifica, set dècades després, el triomf absolut del cineasta autor.

Assumir producció i direcció d’un film sí que és més habitual en el cine independent, on els cineastes s’han de buscar més la vida que quan et contracta un estudi. Aquest és un altre triomf d’Anora el de l’Oscar per al cine que no es cou directament en les productores de Hollywood. I n’hi ha un altre, el de Mikey Madison. Expulsada del terreny de joc Karla Sofía Gascón per voluntat pròpia –un és amo i esclau de les seves idees–, el premi a la millor actriu semblava concentrar-se en Demi Moore –la primera a totes les travesses– i Fernanda Torres.

Però l’efecte Anora va ser tan gran que va arrossegar fins a la victòria la seva excel·lent i gairebé debutant intèrpret principal: aquest és el seu setè llargmetratge i el primer en el qual assumeix el protagonisme absolut. Baker sempre ha tingut un talent innat per descobrir actrius i actors –Simon Rex, per exemple, a la seva anterior pel·lícula Red rocket, o la petita Brooklyn Prince de The Florida project–, i el treball de Madison, a qui caldrà recuperar com a assassina del clan Manson a Érase una vez en... Hollywood, és una altra demostració d’aquest ull clínic de Baker per entreveure talent i dirigir els seus actors. Parlant de The Florida project, em sembla molt millor pel·lícula que Anora, però només va ser nominada al millor actor de repartiment (Willem Dafoe). A més de qualitat, interès i èxit, els films opten o no a els Oscars en funció dels contextos en els quals apareixen.

Notícies relacionades

Adrien Brody i el nazisme

Zoe Saldaña va salvar l’honor d’Emilia Pérez, com era de preveure, i Adrien Brody va guanyar el seu segon Oscar tornant a interpretar un europeu que ha passat per un camp d’extermini nazi, com a El pianista. El premi a la millor fotografia per a The brutalist era tan clar com el de maquillatge per a La substància. Aquí, sense sorpreses.

Temes:

Hollywood Cine Demi Moore

Inicia sessió 0 Comentaris

L’encara incert futur de les pintures de Sixena: ¿tornaran a Aragó o seguiran al MNAC?

Nathy Peluso fa vibrar el Sónar amb un enèrgic directe