Bong Joon-ho i Robert Pattinson ataquen Trump des de l’espai

La nova pel·lícula de Bong Joon-ho Mickey 17, no es presentarà al Festival de Cannes malgrat que la ficció immediatament anterior del coreà Paràsits (2019), va guanyar allà la Palma d’Or –i malgrat que el certamen francès sol ser molt fidel als seus guanyadors–, sinó que ho va fer ahir en el de Berlín, fora de concurs; a més, s’estrenarà en cines el 7 de març i no a finals d’any com sens dubte ho faran bona part dels títols que competiran a la gala dels Oscars del 2026. Paràsits, recordem també, va acabar arreplegant totes les estatuetes importants en la del 2020.

En qualsevol cas, la pel·lícula de Bong a la qual Mickey 17 més s’assembla és Okja (2017): com aquella sàtira sobre la indústria càrnia, al cap i a la fi, se serveix d’un plantejament propi de la ciència-ficció, molt humor tant del blanc com del negre i un planter que inclou criatures grotesques i éssers humans ridículs però molt foscos per parlar d’assumptes que compliquen el nostre present. La protagonitza un tipus que accepta participar amb una comesa molt peculiar en una missió espacial destinada a colonitzar un altre planeta; en concret, s’encarrega de participar en experiments que comporten risc de mort, i cada vegada que perd la vida, un nou clon d’ell mateix és escopit per una impressora 3-D gegant perquè torni a jugar-se el coll. A partir d’aquesta premissa, que li permet acumular escenes en les quals l’actor Robert Pattinson apareix per duplicat –i exhibeix actituds per al slapstick fins a ara desconegudes en ell–, Mickey 17 encadena gags i al·lusions jocoses sobre el tipus de tecnologies deshumanitzadores que promouen magnats com Elon Musk i sobre les actituds imperialistes, xenòfobes i ultracapitalistes que encarnen polítics com el que acaba de tornar a entrar a la Casa Blanca.

"Em vaig inspirar en polítics reals del passat, i Mussolini va ser un d’ells; en tot cas, prefereixo que cada espectador faci les seves pròpies connexions", matisava Bong al respecte ahir, potser conscient que no li convé ficar-se en embolics; en qualsevol cas, el tirà a qui Mark Ruffalo encarna a la pel·lícula és un transsumpte inconfusible de Donald Trump, per la seva manera de parlar, la seva cara de fàstic i aquesta actitud risible després de la qual oculta una crueltat i una falta d’empatia alarmants.

Obra menor

Notícies relacionades

El ‘boom’ cosmètic coreà

Els Emmy coronen ‘Adolescencia’ i ‘The Studio’ com a millors sèries

També com Okja, tot i que no tant com Okja, Mickey 17 pot considerar-se una obra menor en la filmografia de Bong. És una pel·lícula a què sobren una part considerable dels seus 137 minuts de metratge, i l’arrítmia que aquest excés provoca no és l’únic que saboteja la seva eficàcia còmica; l’obvietat dels seus paral·lelismes polítics, així mateix, fa que resulti massa realista per ser tan graciosa com pretén. Com en el cas de gairebé totes les ficcions del seu director, la gran carta és el seu irresistible humanisme, i la seva confiança en què acabarem amb els tirans abans que ells ho facin amb nosaltres.

L’ombra de Trump també planeja sobre la segona pel·lícula –la primer va ser Memory (2023)- que l’actriu Jessica Chastain ha rodat a les ordres del mexicà Michel Franco, presentada ahir en el certamen berlinès com a candidata al Oso d’Oro. Dreams retrata la relació de sexe i amor –o una mica vagament semblant al amor– que mantenen un jove ballarí mexicà i una rica filantropa nord-americana, i que es veu feta malbé irreparablement quan ell decideix travessar il·legalment la frontera entre els dos països. És una pel·lícula entossudida a avançar de forma circular que acaba adéntrandose al terreny de l’absurd per remarcar una evidència: que els poderosos sempre guanyen, i la resta sempre perdem.