"M’interessa el perdedor i el romanticisme que l’envolta"

"Ricardo Blanco ja s’assembla més al comissari Maigret que a Sam Spade", sospesa l’escriptor a propòsit d’aquest doppelgänger literari amb el qual fa dues dècades que patrulla pels marges de la novel·la negra de cort humanista i socialment compromesa. "A la gent li fa una mica de vergonya reconèixer-ho, però jo ni tan sols ho excuso: és clar que és un àlter ego, ens intercanviem les veus", diu orgullós poques hores abans de participar, avui a les 19.00 h, en una taula rodona de BCNegra. El nom escollit, Canario en una mina, no podria ser més encertat. "En el fons, novel·lista i detectiu són el termòmetre que alguna cosa va malament", sentencia Correa.

Gelosia i mort

És la seva, assegura Correa, una novel·la més social que negra, "de vegades fins i tot existencial", que fuig del procediment per entretenir-se en els voltants. Hi ha un cadàver, sí, però l’important és el context. "Quan veig com els meus col·legues s’esforcen per documentar-se amb forenses, psicòlegs, balística... A mi m’encanta, però per a mi no és el més important. Jo el que vull és el que està al voltant d’aquest crim", explica.

En el menú, el de gairebé sempre en aquests casos: passions humanes, el bé i el mal, corrupció, prostitució... "Tot el que m’interessi en un moment determinat", remarca. I, en El bebedor de coñac, el que li interessava era col·locar la lupa sobre les misèries quotidianes i les passions desateses. Gelosia i mort entre els carrers del barri de Schamann. "Ja no estem parlant de corrupció, no hi ha darrere una màfia, ni un aspecte conspiranoic; el que hi ha darrere és gelosia. L’amor no correspost i una ànima turmentada. Un Otel·lo del 2025", explica.

Notícies relacionades

Nicky Jam, Arcángel i Luis Fonsi omplen d’èxits l’Energy Fest

Un temps de silencis i renúncies

En la novel·la, tot comença quan el cos d’Amado Martel, pare de família i un individu aparentment corrent, apareix en un solar amb el cap obert. "No suporto els herois. Estan bé per a Marvel i per divertir-te amb una sèrie d’aquest tipus, però a mi no em diuen res. El que realment m’interessa és el perdedor i el romanticisme que l’envolta", reflexiona Correa mentre maniobra al voltant de la novel·la per no revelar elements essencials de la trama.

Correa creu que la novel·la negra canària, aquell microcosmos insular assolat per la calitja, deu molt a la seva ascendència portuària. "Al camp també es mata, però, si t’hi fixes, les novel·les negres clàssiques tenen moltes vegades una ciutat amb port, que és com un altre món, una ciutat dins de la ciutat", teoritza. "Després, és clar, la violència és la violència, i també a les Canàries es mor i es mata", assegura un autor a qui escriure en un món en el qual ja no hi són ni Alexis Ravelo ni Antonio Lozano suposa un plus de responsabilitat. "És un compromís. Ho has de fer bé també per ells. No pots descuidar-te i fer estupideses o novel·letes de merda", rasa.