Ambiciosa epifania des de l’abisme

La pandèmia va accelerar un canvi de paradigma i també va suposar un punt d’inflexió en l’escriptura d’un dels nostres dramaturgs més internacionals, Josep Maria Miró. Mentre l’Espai Texas remunta l’èxit El principi d’Arquimedes, al Heartbreak Hotel de Sants s’acaba d’estrenar La majordoma, segona part del Tríptic de l’epifania que, junt amb El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc, ofereix un salt qualitatiu en una de les carreres més sòlides de la nostra escena actual.

De nou una obra que comença amb un cos estès a terra, punt de fuga en l’entorn rural, un esdeveniment cridat a transformar un ambient degenerat (tema recurrent chez Miró). A diferència d’El cos..., aquí la història s’articula mitjançant una sola veu, una dona que al llarg de tres dècades es veu arrossegada per una cadena de corrupció que estiren homes sense escrúpols, prolongat viatge per l’infern del qual torna amb una missió reveladora: la capacitat de denunciar un món que ha arribat al seu límit físic i moral. Els negocis, i en concret la construcció, l’església, la universitat; ningú s’escapa airós del truculent retrat d’un paisatge infectat, un horitzó de destrucció de la bellesa.

La direcció del mateix autor clava el to d’un dinàmic monòleg de 85 minuts: moltes ombres i petits clars redemptors. En fugida de l’evident, la protagonista es dibuixa plena d’arestes davant un interlocutor que no veiem i, com la Justine de Sade, el seu cos acaba instrumentalitzat per la vilesa, partícip de la maldat que transita. S’apaivaga la densitat del text amb una posada en escena essencialista: cap decorat, vestuari succint i fosc d’Albert Pascual que fins i tot prescindeix del pegat a l’ull que caracteritza el personatge. La boira inicial i, sobretot, un disseny de llums substancial de Xavier Albertí atrapen en un clima d’irrealitat pertorbador.

I al centre, és clar, la peça més important, l’excelsa interpretació de Rosa Renom, molt més centrada en els esclats de bondat del relat que en la cara fosca del seu rol. La dicció immaculada i el fraseig exemplar aconsegueixen domar un text molt musculat en el seu registre literari, tiberi de tresors lèxics. Gestualitat molt mesurada també perquè sigui una oralitat nocturna i koltesiana la que vagi articulant la narració en la seva inherent teatralitat. La majordoma suposa una nova fita per a la carrera de Miró i, per tant, per al teatre català en les seves cotes més ambicioses.

‘La majordoma’

Notícies relacionades

‘La casa del diablo’ i els assassinats satànics

A favor i en contra de deixar Eurovisió

Autor i director: Josep Maria Miró

Sala Heartbreak Hotel, Barcelona