La tirania de la imatge

No sé vosaltres, però les Mamarazzis estem esgotades que se’ns obligui a triar bàndol sempre i en tots els escenaris. La polarització que abans regia la política s’ha traslladat a cada un dels àmbits de la societat, també a l’entreteniment televisiu: o ets de David Broncano o de Pablo Motos, o veus les campanades de la Pedroche o apostes per la Lalachús, o passes les tardes amb la Sonsoles o berenes amb l’Ana Rosa. A més, ja no n’hi ha prou amb tenir una simple opinió; vivim temps en què dictadors invisibles ens imposen posicionar-nos sense espais per a dubtes o grisos.

Les xarxes socials s’han convertit en el nou camp de batalla i s’entaulen autèntiques guerres, moltes d’elles sense sentit. ¿Ens pot agradar la frescor de la Lalachús, però tenir fam televisiva de sentir el discurs de la Pedroche sobre el seu vestit impossible? Sí, sisplau.

La Lalachús i les seves Campanades a TVE és un exemple d’aquesta hiperpolarització. Fins i tot la pressió estètica s’ha convertit en un tema de debat acarnissat. El seu físic es va convertir en el focus d’atenció i semblava que no importaven ni la seva trajectòria ni la seva vàlua. Hi havia els que van aplaudir la seva elecció per a aquest esdeveniment per permetre la representació d’una dona sense un cos de model. Però també els que van assegurar que la noia no tenia talent i que només li donaven lloc pels seus quilos de més. La Lalachús, en només unes hores, es va convertir en abanderada de la lluita contra la grassofòbia, però també en diana de burles i crítiques.

I, seguint amb la grassofòbia, la periodista Pilar Vidal, al programa de Sonsoles Ónega, va parlar aquesta setmana de la seva experiència personal com a dona amb sobrepès. La Pilar va confessar, entre llàgrimes, haver-se sentit rebutjada pel seu físic i anhelar dues talles menys. La punyetera pressió estètica ens continua amargant la vida, sobretot a les dones. Ningú s’escapa de la tirania de la imatge i de la necessitat d’encaixar en els estàndards tradicionals de bellesa.

Des dels mitjans de comunicació i el cinema no deixem de promoure la diversitat i deixar anar discursos sobre la visió positiva del nostre físic, independentment de les seves formes; però la realitat és que, des dels mateixos mitjans i la indústria audiovisual, es continua reforçant l’exigència de l’eterna joventut i la gairebé perfecció estètica.

Edatisme

Notícies relacionades

Com podem posar l’algoritme al servei de l’empatia

De la tornada de ‘Miércoles’ a ‘Alien: Planeta Tierra’, les sèries de l’estiu

Vaja, que premiem l’actriu Demi Moore per protagonitzar amb mestria La substància i seguir al peu del canó als 62 anys, però en realitat lloem que no sembli una dona de 62 anys. Guardonen amb el Globus d’Or la Demi i a Hollywood presumeixen que no són edadistes, però el cert és que a la gran majoria d’actrius que no compleixen els cànons de bellesa convencionals les tenen a casa fent ganxet. I, si no, que ho preguntin a la pobra Kelly McGillis, que es va quedar fora de Top Gun 2 per tenir arrugues i haver-se engreixat. Que Harrison Ford no estigués en plena forma per rodar l’última entrega d’Indiana Jones als gairebé 80 anys o sobre les mesures de Ramón García o Chicote no recordo ni un sol comentari.

Les Mamarazzis somiem que un dia sigui possible valorar una dona mediàtica sense reduir-la al seu aspecte o forma física. Que en l’actualitat continuem defensant o burlant-nos de les persones pel seu físic és un símptoma claríssim que la nostra societat necessita exorcitzar-se per evolucionar.