Prejudicis, desig i alliberament

Ambientada a Bombai, La llum que imaginem va ser recompensada en l’últim festival de Cannes amb el Gran Premi del Jurat. Però no és només un film de festivals, també té molt de cine popular, franc i directe en l’exposició dels seus personatges i vivències. Les protagonistes són dues infermeres d’un hospital que comparteixen pis. Prabna, de mitjana edat, fa un any que no sap res del seu marit, que va marxar a Alemanya per buscar feina. Va ser un matrimoni arreglat pel seu pare. Anu, més jove, s’ha enamorat d’un noi musulmà. Està menys encotillada en les convencions socials. Flirteja amb un doctor, es petoneja apassionadament al parc i pensa que els que tenen por dels gats han sigut ratolins en una vida anterior.

La descripció dels afectes i les tensions entre les dues protagonistes, així com els credos i religions, corre en paral·lel a la descripció d’una societat conservadora plena d’espais foscos. Als hospitals, per exemple, es practiquen vasectomies clandestines, i a l’home que accepta fer-se-la li donen una galleda i mil rupies de recompensa. És, en definitiva, un món hostil. "¿Com et vas poder casar amb un desconegut?", li diu Anu a Prabna. "De vegades creus que coneixes algú, però es torna un desconegut", li contesta. Planerament. El conjunt està puntuat per melancòliques i nocturnes imatges de la ciutat i passatges de música de blues al piano, tan delicats com la forma que té la directora de filmar les seves protagonistes i els seus processos de desig i alliberament.