L’amor no correspost

Luca Guadagnino corre a Queer un risc, tot i que potser ell no el visqui com a tal: adaptar un autor com William S. Burroughs sense intenció de sacrificar el seu manierisme, els seus capricis estètics i la seva atracció per l’experiment per ser-li fidel. ¿Això vol dir que s’allunya de Queer, la novel·la que adapta? De cap manera. No hi ha dubte que el director de Call me by your name (2017) coneix, comprèn i estima la literatura de Burroughs. Però, en comptes de posar-se estrictament al servei del text, d’intentar traduir en imatges el brutal, brut i descarnat univers de l’autor, hi aplica una mirada pròpia.

Notícies relacionades

L’encara incert futur de les pintures de Sixena: ¿tornaran a Aragó o seguiran al MNAC?

Nathy Peluso fa vibrar el Sónar amb un enèrgic directe

El resultat és un encreuament d’autories estrany, que no sempre casen, però fascinant. Dividida en tres capítols i un epíleg, Queer arrenca a Mèxic el 1951 i segueix els passos de William Lee (Daniel Craig), un escriptor nord-americà. L’aparició d’un jove exsoldat (Drew Starkey) suposarà per a ell un dolorós viatge d’autodescobriment. Aquest viatge són molts viatges, que Guadagnino filma de maneres diferents.

Queer és una successió de viatges (de vegades se solapen) als mateixos llocs: el desig, la identitat i l’amor impossible. N’hi ha de físics, mentals, onírics, etílics i al·lucinògens. I Guadagnino, fins i tot per explicar els més tranquils, experimenta amb la forma (quina manera estranya de planificar, quines decisions tan poc convencionals de muntatge). L’experiment és més cridaner en la tercera part i en el pròleg, però el joc formal, no sempre satisfactori, domina el conjunt i dona peu a una pel·lícula que busca en la diversió amb les imatges i els sons maneres de representar les complexitats del desig.