L’amor no correspost

Luca Guadagnino corre a Queer un risc, tot i que potser ell no el visqui com a tal: adaptar un autor com William S. Burroughs sense intenció de sacrificar el seu manierisme, els seus capricis estètics i la seva atracció per l’experiment per ser-li fidel. ¿Això vol dir que s’allunya de Queer, la novel·la que adapta? De cap manera. No hi ha dubte que el director de Call me by your name (2017) coneix, comprèn i estima la literatura de Burroughs. Però, en comptes de posar-se estrictament al servei del text, d’intentar traduir en imatges el brutal, brut i descarnat univers de l’autor, hi aplica una mirada pròpia.

Notícies relacionades

L’advocat de Sixena demana embargar béns per valor de 150 milions al MNAC fins a la devolució de les pintures

L’èxit de ‘Ne Zha 2’ converteix l’animació xinesa en un motiu d’orgull nacional

El resultat és un encreuament d’autories estrany, que no sempre casen, però fascinant. Dividida en tres capítols i un epíleg, Queer arrenca a Mèxic el 1951 i segueix els passos de William Lee (Daniel Craig), un escriptor nord-americà. L’aparició d’un jove exsoldat (Drew Starkey) suposarà per a ell un dolorós viatge d’autodescobriment. Aquest viatge són molts viatges, que Guadagnino filma de maneres diferents.

Queer és una successió de viatges (de vegades se solapen) als mateixos llocs: el desig, la identitat i l’amor impossible. N’hi ha de físics, mentals, onírics, etílics i al·lucinògens. I Guadagnino, fins i tot per explicar els més tranquils, experimenta amb la forma (quina manera estranya de planificar, quines decisions tan poc convencionals de muntatge). L’experiment és més cridaner en la tercera part i en el pròleg, però el joc formal, no sempre satisfactori, domina el conjunt i dona peu a una pel·lícula que busca en la diversió amb les imatges i els sons maneres de representar les complexitats del desig.