Sí, Hugh Grant és un monstre

Si Scott Beck i Bryan Woods es van donar a conèixer com a guionistes gràcies a una pel·lícula de terror gairebé sense diàlegs, Un lloc tranquil (2018), ara el seu nou treball com a directors construeix suspens sobretot a través de la paraula; el que amenaça les seves devotes heroïnes –dues missioneres mormones que truquen a la porta equivocada– no és sinó l’arrogant intel·lecte d’un paio entossudit a donar-los lliçons sobre els dogmes i els límits de la religió a través de monòlegs plens de tarantinianes referències pop.

Notícies relacionades

El públic canta ‘El meu avi’ després d’una xiulada, a Calella de Palafrugell

Oasis, El Último de la Fila i la nostàlgia delegada

Durant la primera part, Heretic (Hereje) deixa que la por aflori lenta i fluida, gairebé sense recórrer a l’ensurt i permetent que les seves protagonistes femenines pensin en lloc de fer-los prendre decisions estúpides mentre descendeixen per una casa imposiblemente intricada que exerceix de reflex del seu estat mental. Les observacions filosòfiques que el film fa mentrestant no són tan originals o profundes com els seus directors semblen creure, però és només quan l’amenaça es fa explícita que el seu poder seductor es dissipa de veritat, sobretot perquè les enginyoses trampes que planteja en el procés no tenen un objectiu temàtic real.

Heretic (Hereje) funcionaria tan sols com un astut exercici de guió si no fos per la fantàstica interpretació de Hugh Grant, que fa 15 anys que intenta desmantellar la imatge de galant de comèdia romàntica que va construir als 90 i que aquí, finalment, fa miques convertint el carisma que tan bé li va servir llavors en una cosa genuïnament pertorbadora. ¿Qui es podia imaginar que al seu interior s’amagava un monstre.