Atrapat en el bon tempo

Dia atípic per a una première d’envergadura, la vigília de la nit de Nadal. Part de la nombrosa faràndula present se cenyeix al dress code de jersei nadalenc. Aquesta vegada els crítics sí que estem convocats després de la insolència de l’última estrena. Alguna cosa hi tindrà a veure que Àngel Llàcer (reaparegut amb vestit de Pare Noel) s’hagi despenjat del projecte per motius de salut, i que per tant ha deixat Enric Cambray (juntament amb el músic Manu Guix i la coreògrafa Miryam Benedited) la direcció del nou musical de la productora Nostromo Live (The Producers, La jaula de las locas). L’aposta passa ara per un èxit recent del West End i Broadway, El dia de la marmota, adaptació de la recordada pel·lícula Atrapat en el temps, la inspiració fílmica habitual en el gènere cantat.

Retorn als 90, coqueteig constant amb la memòria de l’original. Reviu la faula de Phil Connors, reporter víctima d’una maledicció, despertar-se sempre el mateix dia d’hivern d’un petit poble nord-americà. Fantasia amb moralina sobre un envanit rondinaire que com l’Scrooge de Conte de Nadal ha "d’aprendre a estimar". Si rasquem surt algun detall borgià: ¿què passaria si no haguéssim de retre comptes al demà? Entre les modernitzacions, més profunditat i relat per a alguns personatges femenins que, sense alliberar-se per complet dels tòpics, compleixen l’expedient woke per donar contrast a una història molt del segle XX.

Primera part consagrada a l’humor per deixar-se arrossegar en la segona meitat per la comèdia romàntica. En el musical, barreja pop una mica retro però reeixida, amb tocs marcats de soul, rock i fins i tot country, mapa sonor (de volum elevat) de l’Amèrica profunda retratada. La traducció al català de David Pintó aconsegueix domar els jocs de paraules fins a aconseguir un to fresc. Hi ajuden els múltiples detalls i el gran dinamisme que imprimeix la direcció de Cambray.

Amb unes plataformes mòbils es recrea el constant fluir d’espais d’una narrativitat discontínua que manté el pols cinematrogràfic. En un esforç tècnic d’excel·lència, la il·lusió coreogràfica del bucle temporal es resol plausible, amb alguna escena memorable que flirteja amb l’il·lusionisme. Però més enllà de la tècnica és un espectacle molt de pell, amb 14 intèrprets que mai s’aturen per donar vida a una nòmina de secundaris molt ben dibuixats des de l’arquetip, però sense caure en el traç gruixut.

En destaca el duet protagonista: Diana Roig (La tienda de los horrores) amb una sòlida construcció de la fràgil Rita, i un electritzant Roc Bernardí (Aladdin), amb un autèntic desplegament de recursos actorals per portar Phil del sarcasme a la bonhomia, un recorregut molt matisat. Un musical notable i divertit, gran format per fi en català que per la seva qualitat hauria de comptar amb el suport majoritari del públic.

Notícies relacionades

El públic canta ‘El meu avi’ després d’una xiulada, a Calella de Palafrugell

Oasis, El Último de la Fila i la nostàlgia delegada

‘El dia de la marmota’

Teatre Coliseum / Enric Cambray / 23/12/2024