Mike Leigh s’endinsa en la profunditat de la infelicitat a ‘Mi única familia’

zentauroepp47892823 mike leigh190512160742

El britànic Mike Leigh és un expert a l’hora de situar personatges extrems en l’àmbit del cine social i realista, i no ha tingut mai objeccions per retratar persones desagradables; la protagonista de la pel·lícula amb què aquest any competeix a Sant Sebastià, Mi única familia, és un exemple paradigmàtic de les dues tipologies. Encarnada per Marianne Jean-Baptiste, que ja va treballar amb el director a Secrets i mentides (1996), Pansy és una dona permanentment hostil i furiosa, que escup el seu verí i la seva ràbia a qualsevol que es creui en el seu camí, ja siguin membres de la seva família, dependentes de magatzem o clients del supermercat. La seva crueltat resulta inicialment còmica però també hi ha una cosa inquietant en aquesta, en tant que evidencia tant patologies psicològiques com agonia física. Mentre la contempla, Leigh ens empeny a preguntar-nos si som capaços de sentir empatia per una persona que és rotundament desagradable, i l’agressivitat de la qual no és sinó la conseqüència inevitable de molt dolor.

Leigh ha dedicat bona part de la seva filmografia a endinsar-se en el concepte de felicitat, i a Mi única familia ho fa sobretot oposant l’actitud vital de Pansy amb la de la seva germana petita, tota alegria i calidesa. L’interès del director es concentra de tal manera en elles dues que acaba descuidant els que orbiten al seu voltant, i com a conseqüència d’això sembla acabar suggerint, de manera sens dubte involuntària, que la millor manera d’enfrontar-se a persones com Pansy és evitant-les o tolerant-les; així mateix, és més esquemàtica que les millors pel·lícules de Leigh, títols com Naked (1993) i Un altre any (2010). Ofereix, en qualsevol cas, una persuasiva reflexió sobre els danys col·laterals causats pel patiment personal, i gira entorn d’una interpretació absolutament aclaparadora per part de Jean-Baptiste.

Temes:

Cine Física Família

Inicia sessió 0 Comentaris