I 29 anys després, Oasis guanya la guerra amb Blur

Perplexos estem davant aquesta operació tornada d’Oasis, que col·loca la banda com a líder indiscutible de la seva generació, en el pop-rock britànic, en termes de suport popular. Penso en aquella batalla del Britpop fa gairebé tres dècades, molt celebrada per la premsa i en la qual els Gallagher van ser derrotats per Blur.

Recordem: el punt àlgid de la pugna entre tots dos va arribar amb el llançament de sengles singles l’estiu de 1995. Oasis va anunciar que publicaria Roll with it el 14 d’agost, i Blur, tement que un número u dels mancunians els condemnaria a anar a remolc, va triar aquella mateixa data per al seu Country house, buscant el cos a cos. L’ambient estava enrarit: els tres Brit awards de Blur havien irritat Oasis, i Liam, tan subtil ell, li havia deixat anar a Albarn un irat "la teva banda és una merda".

Va arribar el 14 d’agost, i de Country house se’n van vendre 274.000 exemplars, i de Roll with it, 216.000. El número u va ser per a Blur. Ni una cançó ni l’altra figuren entre les millors dels dos grups. Després, l’àlbum de Blur The great escape, va resultar ser pitjor que el previ Parklife (si bé va vendre més d’entrada), mentre que What’s the story (morning glory) sí que va ser tan bo com Definitely maybe (i arrasaria a escala global). I tot i que Blur realment va guanyar aquella batalla, a la llarga, Oasis sortiria triomfant de la guerra.

Notícies relacionades

La gran sèrie sobre el futbol americà i la vida

El mirall on s’hauria de mirar el ‘true crime’

En la seva reunió de l’any passat, Blur va omplir dues nits Wembley i va encapçalar grans festivals, que no és poca cosa, però això d’Oasis està a un altre nivell, amb aquests 17 estadis ja venuts al Regne Unit i Irlanda per al 2025 (i sembla que en cauran almenys dos més). Podrien fer una cosa semblant a l’Europa continental el 2026 si ho desitgen (i si els germans no s’han matat abans).

¿Per què Oasis ha guanyat el vell duel? Hi pot haver una simpatia de classe, els nois de barri davant els pijos, i una mica de morbo pel retrobament impossible. Però Oasis va crear himnes, mentre que Blur va cuidar l’artefacte pop inquiet i culte. A Oasis es respira una vocació de connectar amb el poble, i entorn de Blur sempre va flotar una ironia, un distanciament juganer, escèptic i cool. I Wonderwall, Don’t look back in anger o Live forever toquen més fibres sensibles que Girls & boys, Parklife o Song 2, perquè les emocions regeixen el nostre temps i les cançons que semblen sortir del cor bigger than life, calen més que els àcids exercicis de costumisme social postmodern, tot i que les firmin tipus que sembla que en qualsevol moment et poden partir la cara.