Horror i estil

Passa una cosa curiosa amb Ti West. Malgrat haver firmat pel·lícules molt personals, com La casa del diablo (2009) i Los huéspedes (2011), mai s’ha considerat a si mateix un autor. Argumenta en les seves entrevistes que el que més li interessa és la part tècnica del cine, rodar i experimentar amb les eines. Té tot el sentit que hagi dedicat els últims anys a la franquícia que formen X (2022), Pearl (2022) i MaXXXine (2024), un relat desordenat i (de moment) en tres entregues sobre l’obsessió per l’èxit (com a alternativa a la vida que no mereix) de la seva protagonista. Ti West va rodar la primera com una pel·lícula de terror dels 70. La segona, com un melodrama en tecnicolor dels 50. I MaXXXine és pura dècada dels 80. En aquest film es reverencia Brian De Palma, però també explotacions com Vice Squad (1982) i Angel (1983). El millor és que la franquícia no traspua nostàlgia. Les tres pel·lícules no són tractats de nostàlgia, sinó exercicis d’estil. I enteses així són interessantíssimes. Totes funcionen en l’aspecte narratiu i tenen una carta infal·lible: la seva protagonista. Però el més atractiu és com estan rodades, la materialitat amb la qual Ti West reprodueix estètiques del passat. La seva obsessió és formal, i això allibera les seves pel·lícules de tota pàtina de fador i les fa irresistiblement plàstiques i vívides. MaXXXine, efectiva en el seu encreuament de relat sobre l’èxit, psycho thriller i sèrie B de terror, és un tiberi de neons, llums vermelles i ombra d’ulls. És pur plaer estètic. Aquest és un dels seus punts forts. L’altre, com passava amb les anteriors, és Goth. És un regal poder gaudir en tres pel·lícules de l’enamorament (cinematogràfic) de Ti West per l’actriu. Hi ha una cosa fascinant en la seva necessitat i la seva manera de rodar Mia Goth, de filmar el seu rostre i gravar la seva veu, com una actriu de tres dècades diferents.

Temes:

Estrenes de cine Cine

Inicia sessió 0 Comentaris