Polseres lluminoses: ¿emocions teledirigides?

Ja és un ingredient habitual dels macroconcerts: abans d’acudir a la teva localitat, se t’entrega una polsera amb un dispositiu destinat a encendre’s per contribuir als mosaics gegants lluminosos que acompanyaran diversos moments clau de l’espectacle. Escenes amb milers de punts brillants que acumulen likes a Instagram i TikTok.

Tot i que aquests braçalets van començar a sortir en el j-pop i el k-pop, va ser Coldplay el primer grup a aplicar-los a gran escala, en el Mylo Xyloto tour del 2012. Després van venir Taylor Swift, Ed Sheeran, Ariana Grande… També s’han vist en esdeveniments no musicals, com la Superbowl. Aquest estiu s’han generalitzat circulant en concerts d’allò més variat, com els d’Estopa i Luis Miguel (aquest el va aprofitar com a suport publicitari d’una marca de tequila).

Allò de decorar les graderies amb llums que posa el públic ve de lluny i es remunta als anys 70 i fins i tot una mica més enrere. El 15 d’agost de 1969, els assistents al recital de Melanie a Woodstock van encendre els encenedors quan va començar a plovisquejar, en senyal de suport moral (ella va escriure després Candles in the rain). Uns dies després, el 13 de setembre, una altra escena similar, al Toronto Rock And Roll Revival, però aquell cop propiciada per l’organitzador, Kim Fowley, que va demanar al públic que rebés amb llumins i encenedors al vent un John Lennon insegur que no trepitjava un escenari des de feia tres anys. La portada del disc en viu Before the flood (1974), de Bob Dylan amb The Band, va acabar oficialitzant l’acte ritual.

Avui gairebé ningú porta un encenedor a sobre, el mòbil el va reemplaçar en els concerts i ara les polseres de led dominen. El canvi eleva un gest emocional a l’escala industrial. Mentre que abans podies decidir activar o no el punt de llum, si la situació t’emocionava, ara el teu paper en el mosaic se t’escapa de les mans perquè s’activa per control remot. Clar que pots posar-te el braçalet a la butxaca o trepitjar-lo, tot i que l’ambient creat et faria sentir-te íntimament un cafre i un esgarriacries.

Notícies relacionades

Duki, un diable generós amb les claus del Sant Jordi

El comte de Montecristo

És cert que les polseres tenen una funció democratitzadora: anul·len les distàncies entre les diferents zones de l’estadi, prèmium i d’altres, i permeten a l’espectador sentir-se part del xou fins i tot en el seient més allunyat (suavitzant el mal rotllo d’haver pagat una pasta). Però diria que l’efecte càlid, màgic o bonic ho és una mica més quan és espontani i no procedeix d’una pauta programada per fabricar moments inoblidables.

La caixa de ressonància