La Zaranda torna al Romea

Al llarg dels últims 45 anys la respectada companyia teatral La Zaranda, teatro inestable de ninguna parte ha deixat clar el seu elevat compromís amb l’art teatral. Els seus espectacles han girat per molts països i traspuat en els últims anys al Teatre Romea, on a partir de dimecres fins al 16 de juny presenta el seu últim espectacle: Manual para armar un sueño.

Es tracta d’una coproducció de Teatre La Zaranda, el Teatro Español de Madrid, el Teatre Romea de Barcelona i el Teatro de Rojas de Toledo. Des de fa molt temps aquesta companyia d’origen andalús ha deixat de tenir la seu burocràtica a la seva comunitat. Els últims anys ha comptat principalment amb el suport de les sales on actua regularment, aquelles on el públic aprecia el seu teatre.

Per a Eusebio Calonge, autor d’un text, la seva última obra mostra "el viatge després d’un somni que mai es compleix" com el del Quixot. Aquest personatge de Cervantes i el de Segismundo de Calderón els ajuden a explicar la seva visió del teatre com a metàfora de la vida explicada amb una bona dosi d’humor corrosiu. "Soc un pessimista amb fe en el futur", confessa.

Paco de la Zaranda és el director i actor de l’obra que també interpreten Gaspar Campuzano i Enrique Bustos. Alguns superen els 70 anys, però la seva passió pel teatre i la seva experiència contribueixen a donar profunditat a una obra en la qual uns actors repassen la seva carrera, un camí ple de portes i temptacions, de bones i de males decisions, com les que pren tot ésser humà al llarg de la seva existència.

Notícies relacionades

‘Romería’, ‘Sirat’ i ‘Sorda’, favorites dels premis Gaudí

Qui és Nick Reiner, el fill i presumpte assassí del director Rob Reiner i la seva dona: problemes amb les drogues i entrades i sortides de centres de rehabilitació

Metàfora de la vida

L’obra és una metàfora de la vida a través del teatre. "En l’art la recerca ho és tot. En aquesta obra ens aproximem als mites de la literatura dramàtica, però no fem arqueologia perquè volíem aquests mites frescos com una rosa, sense olor de naftalina, ni grandiloqüència o impostació de veu. No els tractem amb solemnitat sinó que els adaptem a la nostra pròpia situació, la d’un món on l’ésser humà està perdut, on l’actor ha d’enfrontar-se a la trampa de la fama". I hi afegeix: "Ara que ja estem de tornada volíem mostrar als joves quins han sigut els nostres propis errors: la vanitat, l’enveja o caure en aquests falsos mecenes que són els bancs".