El camí de la guerrera

Furiosa es podria definir com una successió de relats entrellaçats que recorren el violent procés formatiu que experimenta la seva protagonista –en aquesta ocasió encarnada amb solidesa per Anya Taylor-Joy– mentre diversos senyors de la guerra competeixen per aconseguir el control del territori. Transcorre al llarg de 15 anys, durant els quals ella és testimoni d’innombrables horrors, suporta brutals vexacions i acumula set de venjança, i per a això maneja amb fluïdesa el llenguatge de les epopeies, i es mostra aïrada per la misèria humana però també disposada a donar espai a l’esperança.

Mentrestant, si bé no té l’economia narrativa i l’energia endimoniada de Fúria a la carretera –essencialment una carrera d’anada i tornada de camí cap a la llibertat–, Furiosa va ben servida de la resta de qualitats principals que un busca en una pel·lícula de la saga Mad Max. Al cap i a la fi, aquí els moments estel·lars continuen sent escenes d’acció desbordants d’intensitat dement i compostes de coreografies impossibles, un disseny de producció obsessiu i acrobàcies suïcides que involucren més d’una dotzena d’actors que escapen i es persegueixen amb automòbil o motocicleta o a bord d’algun vehicle per al qual no existeix nom, violant flagrantment les lleis de la física tot i que, això sí, impulsats tant profundament per la lògica visual com per la recerca de l’espectacle. Amb Furiosa, per tant, George Miller torna a demostrar que ningú explota el potencial cinètic del cine amb tant ímpetu i tanta alegria com ell.

Furiosa podria haver aprofitat el seu més que generós metratge, pràcticament dues hores i mitja, per endinsar-se en els personatges i les relacions que mantenen entre si en lloc d’acontentar-se de deixar clar que, sí, Furiosa és una heroïna imparable disposada a donar el que es mereix a l’home majorment responsable del seu trauma, el dement Dementus (Chris Hemsworth); així mateix, els que esperin obtenir del film un devessall d’adrenalina similar al proporcionat per la seva predecessora se sorprendran pel constant passar d’accelerades i frenades que el seu ritme imposa, i que no fa sinó demostrar la negativa de Miller a convertir la nova pel·lícula en un cínic exercici de reciclatge d’idees a la recerca del màxim benefici comercial. I, tot i que sens dubte Furiosa no assoleix la grandesa de l’obra mestra que succeeix, tampoc es manté a la seva ombra. Les dues pel·lícules s’enriqueixen l’una a l’altra.

Notícies relacionades

Techno, farra i exquisitats

S’acosta la Dansa dels Dracs

‘Furiosa: de la saga Mad Max’

George Miller (Estrena: 23/5/2024)