Comèdia romàntica d’un altre temps

H i ha alguna cosa que podríem qualificar d’entranyable en la decisió de Meg Ryan d’escriure, dirigir i protagonitzar una pel·lícula amb el motllo de les comèdies romàntiques que, entre finals de la dècada dels 80 i la dels 90, la van convertir en una estrella mundial (Quan en Harry va trobar la Sally, Alguna cosa per recordar, Tens un e-mail, French kiss). Lo que sucede después, pel·lícula entorn de dos antics amants que es retroben en un aeroport per Nadal durant una tempesta de neu, esquiva voluntàriament l’actualització, la reinterpretació o qualsevol tonalitat d’ironia en el seu rescat d’aquelles cintes que solien recolzar-se en el carisma de la parella protagonista, la calidesa i, sobretot, el diàleg inspirat.

En el seu segon llargmetratge com a directora després d’Ithaca (2015), Ryan no aprova en totes aquestes coses. La parella protagonista funciona. La química que sorgeix entre David Duchovny (Expediente X, Californication) i ella és evident, i s’agraeix que, al contrari del que passa en la majoria de les comèdies romàntiques estrenades recentment (Cualquiera menos tu, Lo que sé de ti), els personatges estiguin rondant els 60 anys (Duchovny en té 63 anys; Ryan 62). I, tot i que flirteja perillosament amb la cursileria, l’actriu i directora es permet en la seva pel·lícula alguns tocs de realisme màgic enginyosos i atractius.

No obstant, tot i que en Lo que sucede después hi ha alguns moments inspirats i alguns diàlegs emotius (sobre les coses no dites, sobre el pas del temps, sobre la relació que s’estableix entre pares i fills), la pel·lícula no té ni el carisma ni tampoc la brillantor en l’escriptura que caracteritzaven les comèdies romàntiques a què la cineasta ret el seu sincer homenatge.

‘Lo que sucede después’

Notícies relacionades

Com enamorar sense cursileries

Una òpera de nova creació

Meg Ryan

(Estrena: 17/5/2024)