Més aventura que ciència-ficció
La nova entrega de la saga de films sobre El planeta dels simis és la que més s’assembla a la pel·lícula fundacional de 1968 protagonitzada per Charlton Heston. En una escena, la música recorda fins i tot aquell film. La seqüència en la qual els goril·les cacen humans també està inspirada en el primer títol, així com les imatges a cavall per la platja. Per rematar el parentiu assumit, l’única humana amb protagonisme d’El regne del planeta dels simis es diu Mae, però els ximpanzés la bategen com a Nova, que era el nom del personatge encarnat per Linda Harrison en la versió amb Heston.
Més enllà d’aquest tribut o connexió amb els orígens, aquest 10è film –si comptem també la versió del 2001 a càrrec de Tim Burton, separada de la primera sèrie i de l’actual– té lloc diverses generacions després de la mort del Cèsar, el líder revolucionari dels simis. La Terra continua igual de devastada. Les antigues ciutats són ara esquelets de metall o formigó coberts de molsa i rovell. Alguns clans dels simis estan enfrontats entre si i dominen aquells que cobreixen els seus rostres amb intimidatòries màscares que semblen sorgides de l’edat mitjana.
La història aporta alguna notable singularitat, com el vincle entre els ximpanzés i les àguiles, decisiu en determinats trams de la pel·lícula. Als humans els anomenen Eco, i el seu paper en el relat no és precisament conciliador; un d’ells, encarnat per William H. Macy, s’ha convertit en bufó del regne dels simis dominants i li llegeix llibres d’història romana al líder, Proximus, erigit en nou i malintencionat Cèsar. És una pel·lícula molt física, en essència d’aventures, bastant directa i gratificant.
