Cine i còmicen harmonia

A daptar un còmic pot resultar més complicat que versionar una novel·la, ja que la narrativa en vinyetes seria el més pròxim al cine com a concepte audiovisual i el criteri de la il·lustració pot arribar a condicionar el llenguatge visual del cineasta. A Watchmen, per exemple, Zack Snyder semblava que havia utilitzat el còmic de Dave Gibbons i Alan Moore com a story board. No és el cas de La casa, la primera aproximació de la qual resultava molt similar al còmic de Paco Roca. Però el director, Àlex Montoya, va començar a modificar coses i, malgrat que respecta les característiques físiques dels personatges i de la casa en qüestió, la seva visió, basada també en una sèrie de canvis argumentals, se n’aparta una mica: situacions noves i complementàries, recreació primmirada que salvaguarda aquest to intimista i pausat que sempre respiren les obres de Roca.

El pare ha mort. Els dos fills i la filla han de decidir què fan amb la casa on el progenitor ha viscut els últims anys. És un retrobament clàssic, del qual emergeixen algunes disputes, records del passat visualitzats com si es tractés de films domèstics. El to és igual de tènue, precís. És un drama gairebé quirúrgic, molt contingut malgrat les tensions i decisions que els personatges han d’assumir.