Blur no té ningú que els canti

S’acostava la mitjanit de dissabte passat, dia gran del californià festival Coachella, quan Damon Albarn, de Blur, va dirigir el seu micròfon al públic perquè coregés la tornada d’un dels èxits més grans de la seva carrera (i de la música pop anglesa). Silenci. Bé, més que silenci, soroll indiferent. Ningú va cantar. Ho va tornar a intentar. Res.

Allà, just en aquell moment, es va fer evident una doble crisi. La primera és industrial i artística, i té a veure amb la dispersió de l’ésser humà contemporani i amb el seu dèficit d’atenció en els concerts. La segona, íntima, però també universal, va ser la que veritablement va assolar el líder de Blur: es va adonar que simplement a tota aquella multitud de joves (que només deu anys abans havien bramat les seves cançons) li era absolutament indiferent la seva música. "Serà millor que canteu perquè és l’última vegada que venim aquí", va dir, entre perplex i enfadat. I, tot i que molta gent ho ha llegit com una crítica a l’actitud del públic i ha reaccionat rabiosament i solidàriament en les xarxes, en realitat crec que Albarn estava sentint una cosa molt diferent i reconeixible, davant aquells gairebé 80.000 joves que podrien (ell té 56 anys) ser els seus fills o fins i tot els seus nets (si aquests fossin producte d’un embaràs adolescent en un festival així).

Anem amb la primera crisi, la que té a veure amb el sector de la música i amb el caldo cultural actual. No podem obviar que el concert no era en una sala, sinó en un festival. En un, a més, megalòman i amb artistes de tota condició, de massius a independents. Quan un grup toca davant desenes de milers de persones en un esdeveniment així no hauria de concloure que han vingut per ell. Dir això és com afirmar que un turista que visita la Sagrada Família és expert en modernisme o un altre que passeja pel Prado ho és en pintura espanyola del Segle d’Or: els veus allà, despistats, amb les ronyoneres i els mòbils, caminant ràpid per acabar abans, i aquesta imatge és molt semblant a la que veiem moltes vegades als macrofestivals de música, on es va més per l’experiència que per les cançons, on es va per dir que s’hi ha anat, on es va perquè la música sigui, a tot estirar, una banda sonora de les peripècies de la veritable estrella (cada un dels assistents, almenys en els seus mòbils i xarxes).

Aquí no som davant les bronques que Adele o Beyoncé van tenir amb els fans dels seus concerts, quan els insistien que abaixessin els telèfons mòbils i els deien que visquessin sisplau el que tenien davant. Tampoc, òbviament, té res a veure amb quan Angus Young, d’ACDC, va pinçar el nas a un que li havia llançat cervesa o quan Keith Richards li va pegar tres cops de guitarra a un que importunava mentre tocava el seu gran hit. O quan el de Tool va veure com un individu pujava a l’escenari i el va enganyar rebent-lo amb el que semblava una abraçada, però que en realitat va acabar sent una clau de judo (que va executar sense deixar de cantar). I molt menys amb aquell altre cas dels Oasis al Canadà (per posar un exemple dels rivals de Blur), quan un seguidor va anar directe a empènyer Noel Gallagher i fins i tot el seu germà (que l’odia) va sortir a defensar-lo a patacades.

Excés de tecnologia

Notícies relacionades

Teoria i sàtira de l’amistat

L’alquímia entre Proust i la seva jove majordoma

En tots aquests casos, les queixes dels artistes o bé tenien a veure exclusivament amb l’excés de tecnologia i els seus nous usos (el que abans eren encenedors encesos en la balada ara són mòbils encesos tot el concert), o bé eren fruit d’una reacció massa entusiasta d’aquell fan del rock que ha processat mig malament l’actitud dels punks en els concerts (però quin públic més tonto que tinc, que deia la cançó), quan es va voler posar en dubte la idea de l’estrella rockera la gent es dedicava a demostrar-ho llançant llaunes o escopinades a l’escenari.

El cas d’Albarn és diferent i per això no veiem, en realitat, enuig, sinó una tristesa perplexa, una barreja de presa de consciència del pas del temps, de la mateixa edat, de la desconnexió amb el nou món. I la veiem en viu i en directe. No és que tota la resta (determinada audiència que en els concerts va a tot menys a escoltar les cançons, atiada per monstres corporatius i en esdeveniments bulímics) no sigui cert, però en el fons, Damon, vinga, era això. I el bo és que, després, es van marcar una versió de Tendir trista i al·lucinant, potser precisament per sentir-se així.