¿El pop camina cap a la melancolia i el narcisisme?

Una tendència de la música actual apunta a deixar de banda la pulsió col·lectiva i transformadora de la dècada anterior i expressar angoixes més íntimes, amb la tristesa convertida en traç generacional.

¿El pop camina cap a la melancolia i el narcisisme?
2
Es llegeix en minuts
Jordi Bianciotto
Jordi Bianciotto

Periodista

ver +

Venim d’una època que el llenguatge de la música pop (i voltants) es va imbuir del nosaltres, efecte de la crisi del 2008 i del 15M: horitzontalitat, cites a Brossa ("la gent no s’adona del poder que té", cantava amb vehemència Maria Arnal), verb aïrat contra les desigualtats. ¡Fins i tot Miguel Bosé va gravar un tema titulat Sí se puede! Es respirava un afany per fer pinya amb l’audiència, compartir desil·lusions i indignacions, clamar per la transformació social.

¿I ara? Tot això continua allà, a cert subsol, però ja no sembla que el mainstream se senti en l’obligació de reflectir-ho. I fa un temps que es filtra una tendència de signe diferent i que té a veure amb emocions experimentades en solitari. Cançons que no llisquen missatges expansius o ambiciosos, sinó que exterioritzen dimonis, llepen ferides i propicien la conversa sobre la salut mental. Músiques que tendeixen a l’acord menor i que es posen melancòliques. Aquest és un dels carrils pels que Taylor Swift ha connectat amb una generació. I Billie Eilish, amb l’oscaritzada What was I made for la cançó de Barbie que reflecteix la incapacitat de Ken per comprendre la seva eterna nòvia i que expressa una desolació existencial.

Notícies relacionades

Sí, sembla que la pena i el desconsol triomfen com a material pop com mai ho havien fet. En plataformes com Spotify prosperen llistes amb títols com Cançons tristes o Mix per a un dia tristoi, amb fites contrastades com Summertime sadness, de Lana del Rey. En l’escena catalana, Mushkaa combina el reggaeton evasiu amb la cançó interiorista, que invoca angoixes íntimes. "¿Quants sensibles hi ha en aquesta sala?", preguntava l’altra nit a Apolo. Ariox is super sad es titula, sense embuts, el primer disc de la d’uns vint anys Ariadna Casas. El nou de Ginestà respon per Vida meva i diu coses com "ja estic cansat, vull fer una cançó que parli només de mi".

¿Decepció generacional còsmica? S’ha acusat aquesta nova quinta pop d’aïllar-se en les tempestes que creixen al seu vas d’aigua i de practicar el pur narcisisme. Miren, no el sé. Hi pot haver postureig i ganes de fer-te l’artista torturat, però alguna cosa passa, i parlar de tu no significa que la resta del món t’importi un rave: per algun lloc cal començar, i ¿quin millor que tu mateix, el punt de l’univers que millor coneixes? Al cap i a la fi, el que importa és que, més enllà de tot aquest relat, que en el ritual promocional s’ho menja gairebé tot, en surtin bones cançons.