El ‘playback’ més flagrant del segle

En els crèdits de Milli Vanilli: Girl you know it’s true es pot llegir: "Aquesta pel·lícula està basada en una història real. En realitat, en diverses històries i realitats". Nena, saps que és veritat. Aquest va ser el títol del seu primer àlbum, el 1990, coronat a dalt de tot de les llistes durant vuit setmanes. Nena, saps que és veritat. O no. Perquè l’exitosa –i una mica vulgar, diguem-ho sense embuts– barreja de pop, dance, hip-hop i new jack de l’alemany Robert Pilatus i Fab Morvan, alemany i francès de raça negra, va ser una de les impostures més grans de la música popular. No podia ser de cap altra manera tenint en compte que el creador de l’invent, "el geni a l’ombra", era Frank Farian, eixerit productor que robava cançons a d’altres i va idear també Boney M.: Farian era qui posava la veu del cantant d’aquell grup com d’altres posaven les veus de Milli Vanilli.

Podia tenir el seu sentit en un mut escapista amb un culte i adoració a la imatge. Milli Vanilli eren guapos i lluien trenades melenes de somni, així que van triomfar per lluir figura, perquè de fer música i de cantar, res de res. La pel·lícula reconstrueix la història d’aquests herois del playback amb poca distància crítica i un interès una mica exagerat a deixar bé els dos músics, gent humil devorada per un sistema corrupte.