Shakira dona un cop de porta al passat

La Shakira que factura monetitzant allò que més mal li fa queda enrere al seu nou àlbum, almenys en part: Las mujeres ya no lloran és, com ella ha afirmat, un disc conceptual, però en dos temps diferenciats. Els temes ja coneguts, set, s’acumulen a la segona meitat, i la primera, la més fresca, la presenta mirant (per fi) cap endavant, repartint joc lúdic i libidinós, saltant de gènere en gènere a partir d’un ancoratge disco-pop i deixant un rastre de tornades per ballar sense males vibracions.

Per al fandom amb més recorregut, un missatge de serenitat: Shakira no s’aparta gaire dels seus contorns sonors de sempre, el reggaeton hi és com un color més, i fins i tot hi ha un parell de cançons dominades per les guitarres, aquest instrument que de vegades sembla a punt de la cancel·lació. De fet, és el pop ballable i electrònic, amb ressons dels 90 fins i tot, l’accent més marcat, començant amb la peça d’obertura, la més fulminant del paquet, Puntería, duet amb la novaiorquesa (i llatina) Cardi B. Aquí Shaki ens deixa clar que en l’equació de les seves angoixes íntimes ja no hi ha lloc, ni temps, ni ganes, per a les guerres amb el seu ex, Piqué: "Tus bíceps me ponen a cien / a ti nunca te dirijo, siempre llegas fijo / hasta mi punto G", canta sense tallar-se, airejant les seves renovades alegries d’alcova i rematant la rima amb una rialleta entremaliada.

Ni la Lluna, ni Mart

En aquesta sintonia pop clubber hi ha la nova entesa amb Bizarrap a La fuerte, amb una dominadora base electrònica i tonada incisiva. I més enllà, Cohete, un altre número llaminer i un nou tiberi sensual, amb guitarra funky i metàfores galàctiques: "No hay mayor placer que el de tocarte / Nadie como tú me hace fluir / No quiero la Luna, ni ir a Marte, no / Solo quiero hacerte venir por mí". Química apreciable en el seu nou mà a mà amb Rauw Alejandro.

Però el trajecte de l’àlbum ofereix alguns cop de volant, i aquí hi ha el gir a l’estil regional mexicà d’(Entre paréntesis), cita amb el texà Grupo Frontera amb aspecte de jugada tàctica a compte de la pujada popular d’aquest gènere en el mercat nord-americà (com ja ho va ser El jefe, single compartit amb Fuerza Regida, rescatat en el tram final del disc). Peça aquesta sobre refredaments de parella ("Se nota cuando se quiere, pero cuando no, se nota más / Ya no ha falta que aparentes, si / pusiste el final entre paréntesis"), que podem o no associar al que ja sabem, resolt amb juganers acordions que conviden a relativitzar.

La baladeta final

És agradable recuperar la Shakira pop més atemporal, acompanyada per acords acústics, de Tiempo sin verte, mig temps simpàtic amb aires melancòlics. En canvi, en el registre més rock, la cantant que en un altre temps va treballar amb tot un Rick Rubin entrega una peça Como dónde y cuándo, que és aparatosa i vulgar, intent de stadium rock amb ritme a l’estil de We will rock you.

La pista reggaetonera Nassau porta una clau ambiental atractiva, més sinuosa que rebentapistes, però sense transcendència, i asfalta el terreny per a un número amb aires de colofó d’una era: Última, baladeta sense més ni més, gens especial en termes musicals, en què la substància la posa el missatge de comiat a Piqué entre cavil·lacions apaivagadores tipus "se nos perdió el amor a mitad de camino" (picada d’ullet a Manuel Alejandro via Rocío Jurado) i "lo que nos pasó ya pasó".

Però passa que, quan penses que les aigües s’han calmat una mica i lluu el sol, a partir de la novena pista (Te felicito, amb Rauw Alejandro), desfila, completant l’àlbum, el material ja conegut, que retrocedeix en el temps i ens porta a la Shakira enfurismada de la temporada 2022-23. I tot torna a començar, subministrant enèsimes escoltes a cançons que al seu dia van causar estralls a les plataformes de streaming. Aquí apareix aquell símptoma anomenat Monotonía, compartit amb Ozuna, en què es respiraven els retrets, i l’esbombada sessió 53 amb Bizarrap (que torna a irrompre com a bonus en la versió CD a través d’una remescla de l’holandès Tiësto), i el repolit Acróstico, amb les veus dels seus fills Milan i Sasha. Que Puntería és el tema estrella ho confirma la seva reprise final en una vinyl version amb microscòpiques diferències respecte a la que obre l’àlbum.

Notícies relacionades

Adeu a l’acadèmic Francisco Rico, l’últim dels humanistes

Polanski estrena la seva pel·lícula més execrable

Llàgrimes i diamants

En realitat Las mujeres ya no lloran ve a ser, narrativament, un doble epé, reflex de dos estats anímics, i invertint l’ordre dels fets. Constatada l’actitud alleujada i propositiva de la primera meitat, el malrotllisme que domina la segona porta al passat, a un episodi superat. Per sort, per a ella i per a la resta del món, el retret i el verí ja queden desplaçats al furgó de cua. Mana aquesta imatge de la portada, on les llàgrimes es transformen en diamants, sustentada en un cançoner que, sense ser impecable, bé pot estirar la bona ratxa d’aquesta veterana en un paisatge tan canviant com el del pop comercial.