La cabaretera de les nostres vides sacsejael Liceu

Rodrigo Cuevas s’ha convertit en una atracció que desborda les lleis del pentagrama i el debat sobre el tradicional i el cool, i ahir a la nit senyorejava al Liceu (festival Guitar BCN), com la cabaretera ultramoderna que és, a cavall del seu galantejat nou àlbum Manual de romería. I sobrat com va l’asturià, permetent-se fins i tot alguns acudits atrevits: "Avui, cremarà el Liceu una altra vegada", va advertir en el seu meritori català graciosament abonyegat, com va afegir amb bon humor, "tan de TV3".

Si Manual de romería ens convida a un lloc en el qual "ens trobem amb els amics, els familiars, els paisatges i la llibertat", la seva translació a l’escenari dona tot això i més. Davant el dilema contemporani d’apostar o no, en directe, pels músics, les màquines i les coreografies, ell ho té clar: músics (guitarres, percussions), màquines (per duplicat) i coreografies (quatre ballarins). Tot a disposició d’un Cuevas que maneja al seu aire peces pròpies i tradicionals sobre bases electròniques arriscades.

Amb Maria Arnal

Cançons no tan encaminades a explicar històries pintoresques, sinó més aviat a expressar una actitud i mostrar les seves cartes. Com Más animal, l’obertura, a favor d’una vida alliberada de codis de civilització, o Allá arribita, on es presenta com un home afortunat: "Puedes cantarle al amor o a la libertad. / Por suerte, a mí el amor siempre me acompaña, / así que canto a los ríos y a la montaña". Varietat de pals, de la urbanitat crespa d’Arboleda al cant diàfan d’El dia que nací yo, a través de Valse i del dron electrònic de Bypa (Bajando yo pela aldea), amb una convidada sorpresa, Maria Arnal, que va brodar la seva part en una escena amb aura transcendent.

Notícies relacionades

Adeu a l’acadèmic Francisco Rico, l’últim dels humanistes

Polanski estrena la seva pel·lícula més execrable

Resulta trencador el do de Rodrigo Cuevas per alternar la gravetat i la lleugeresa amb aquesta naturalitat, inclosa la xerradissa graciosa i l’ocurrència, com demanar un estriptís col·lectiu i que li ploguin peces de tota mena al seu pas pel pati de butaques. Sense deixar de dir coses serioses i importants (Dime, ramo verde, idil·li sobre l’assetjament en edat infantil), Cuevas diverteix, fa somriure i és un espectacle en si mateix. Amb un divisme pròxim, de passarel·la del club de la cantonada, en aquest devastador número anomenat Cómo ye?!, hit innegable, o hauria de ser-ho, de les valls asturianes al món, on va carregar tintes en els beats electrònics camí de Xiringüelo, Veleno (la seva cita discogràfica amb el grup gallec Baiuca) i Matinada.

Cuevas ja no porta la caperutxa de la seva gira anterior, però no li fa falta un tocat jeràrquic perquè vegem en ell un popa de l’escenari. Un artista que, sense fer-se el solemne, és capaç de commoure, en temps de bisos, amb la història de Rambalín: "Maricón de nacimiento / una cosa mítica en Xixón" (recordada figura que va ser assassinada el 1976 en un cas que va quedar per resoldre). De vegades, és la tragèdia el que explica la propensió al galimaties.