La por i la violència masclista

Després de debutar en la ficció amb la interessantíssima The assistant (2019), la cineasta australiana Kitty Green torna a parlar a Hotel Royal de la violència masclista i de la por. Si en aquella optava pel fora de camp per parlar del silenci com a aliment de les dues coses, en aquesta fa l’oposat: posar en escena tant aquesta violència sistèmica com la consegüent por dels que el pateixen. Inspirada en Hotel Coolgardie (2016), documental de Pete Gleeson, Hotel Royal segueix els passos de dues amigues nord-americanes (Jessica Henwick i Julia Garner) que viatgen a un poble de l’Austràlia profunda per treballar com a cambreres en un hostal desgavellat on pràcticament només fan cap homes.

En una proposta amb ecos de Gossos de palla (1971) i, més evident, de l’australiana Wake in fright (1971), Green adopta els codis del thriller més rude i sec, tradicionalment associat a la masculinitat, per convertir aquest hostal enmig d’enlloc i l’experiència d’aquestes dues dones en una metàfora punxant de la violència masclista i, sobretot, en una crida visceral a la necessitat de trencar amb la familiaritat de la por. Juguen a favor d’Hotel Royal les magnífiques interpretacions de Henwick i Garner, la contundència de Green en la seva representació de la violència (latent i expressa) i la fotografia de Michael Latham, que embolica la pel·lícula, en una atmosfera bruta i asfixiant molt eficaç.