Una Julianne Moore simplement imperial

Julianne Moore és gairebé sinònim de cine, però ni tan sols l’actriu fetitxe de l’adorat autor Todd Haynes és estranya a la televisió: s’hi va fer a consciència en un culebró (As the world turns), es va deixar veure en un telefilm lovecraftià (Hechizo letal del 1991) i va debutar al cine... en l’spin off d’una sèrie (Cuentos desde la oscuridad). I fins i tot després de treballar amb Robert Altman i els Coen i Paul Thomas Anderson i bàsicament tots els millors cineastes nord-americans, va voler aparèixer en una gran ratxa d’episodis de Rockefeller Plaza o protagonitzar la minisèrie La historia de Lisey.

Per això no ens hauria de sorprendre, o relativament, veure Moore protagonitzant la minisèrie Mary & George, sobretot si tenim en compte que últimament el prestigi s’aconsegueix abraçant la narració serialitzada, en lloc d’evitant-la o considerant-la un últim recurs. Fa dècades que actrius i actors més enllà de la trentena hi troben grans papers, ofertes més substancioses que qualsevol rol secundari en el complex industrial del cine superheroic.

El personatge que li oferia Mary & George era indiciblement temptador: Mary Villiers, aquella dona d’orígens humils que, a base de maniobres fosques, va acabar grimpant en l’alta societat i la cort de l’època jacobina; avui dia se la coneix com la comtessa de Buckingham. Un dels seus estris en aquest ascens va ser el seu propi fill George (Nicholas Galitzine), a qui va educar i manipular perquè es convertís en amant del rei Jaume VI d’Escòcia i I d’Anglaterra (Tony Curran, el Van Gogh de Doctor Who).

En el primer episodi veiem Mary enviar el seu George a França, on el llibertinatge campa al seu aire i la sèrie es converteix en Versalles. Ella es quedarà a casa buscant un marit que li permeti continuar escalant posicions, per petites que siguin. Tot i que perfectament ingenu al principi, George va adquirint autonomia i comença a voler fer-se valer com alguna cosa més que una cara bonica, cosa que no agrada del tot a la seva mare.

Notícies relacionades

Adeu a l’acadèmic Francisco Rico, l’últim dels humanistes

Polanski estrena la seva pel·lícula més execrable

Creada pel dramaturg D. C. Moore (episodis de Killing Eve o Temple) a partir d’un llibre de no ficció de Benjamin Woolley, la sèrie compta amb un interessant director principal: Oliver Hermanus, que ja va explorar sexualitats clandestines i desitjos reprimits en pel·lícules com la premiada a Cannes Belleza o Moffie. Però, malgrat aquest pedigrí, Mary & George no es distingeix en excés de tantes altres intrigues palatines mogudes per pulsions sexuals i ànsies de poder, unes i altres inextricablement lligades; gairebé cada acte sexual és una estratègia més que un rampell.

El ganxo més important acaba sent, sense sorpreses, el treball de Moore com a Villiers, tot intel·ligència sibil·lina i fredor tallant, tot i que tampoc es pot oblidar la tasca de Niamh Algar (Censor) com a Sandie, propietària de bordell que aconsegueix alguna cosa més que el cos de Mary. Són actrius capaces d’elevar el material per sobre del que és simplement genèric i fer que a la pantalla saltin espurnes de diversa categoria.