Gaultier i la història de la seva vida

"Abarca des del meu descobriment de la moda a través de la pel·lícula dels anys 40 Falbalas centrada en el món de l’alta costura. Va ser veure-la i dir: jo vull fer això", va recordar Gaultier, que va estrenar aquest espectacle el 2019. Des d’aleshores, el xou ha recorregut grans ciutats com París, Londres i Milà. Des que va començar a fer les seves coses en la direcció d’escena ocupant-se d’orquestrar les seves pròpies desfilades on ell s’ocupava de tot, des d’elegir les models, a la música i la posada en escena, va descobrir que li agradava aquesta part més teatral de la moda. D’allà a construir un gran xou no ha sigut difícil. "Creant aquest espectacle he disfrutat com quan de nen dibuixava", va assenyalar, encantat d’estar parlant a la cúpula del Coliseum, un espai que entre els anys 40 i 50 va acollir les primeres setmanes de l’alta costura a Barcelona.

El costat teatral de la moda

"Sempre m’ha encantat el costat teatral de la moda. Però en les meves desfilades no buscava la mateixa model, volia gent diferent, que cadascú representés un personatge diferent. M’interessava mostrar diferents tipus de dona. No buscava un únic tipus de físic. M’agradava no tenir models a l’ús, sinó gent amb caràcter, als antípodes de la uniformitat. La moda és un codi que parla de la societat. ¿Per què hi ha més dones que porten pantalons aquí avui que homes amb faldilla? Perquè elles sempre van un pas per davant".

L’espectacle és un somni que li ha permès unir dos mons que estima: el teatre i la moda. El va crear després de jubilar-se de les passarel·les com una necessitat d’explorar més el seu vessant teatral i creatiu. "La moda és la meva vida i això és una altra manera de fer moda i d’ensenyar-la a través de la meva història", confessa.

El títol de l’espectacle dona les claus del que veurà el públic. D’una banda hi ha moda, perquè hi ha un centenar de vestits plens de referències a les peces més icòniques del modista, com la cotilla rosa de Madonna. D’altra banda hi ha un costat friqui o monstruós i molt xou. "¿Què és un monstre? Tots podem ser-ho per a algú o portar-ne un dins. El monstruós també és bonic. Tot és relatiu. Ens han educat en el bé i el mal, ensenyat a diferenciar entre el bonic i el lleig. Estem plens de prejudicis. Cal ampliar la mirada, anar més enllà dels codis establerts. Brindo per la diferència perquè és una cosa bonica. Se l’ha d’assumir i sublimar-la, posar-la en valor, cal enorgullir-s’hi".

A l’hora de valorar la moda actual, Gaultier valora la llibertat més gran que veu sobretot en els joves. "Abans en el vestuari clàssic es marcava més la diferència de gènere. Les americanes d’home portaven una butxaca interior per portar la cartera en el costat esquerre i la de les dones no. ¿On era la igualtat? ¿Potser no podia pagar ella?". Els temps han canviat, ara la dona és molt més forta i està més acceptada, comenta el modista, la primera col·lecció masculina del qual es va dir Home objecte.

Gaultier, un visionari de la moda, aplaudeix les tendències més fluides que avui s’emporten, una cosa amb què ell ja va experimentar a principis dels anys 90 amb una col·lecció anomenada Guarda-roba per a dos.

"Era roba que podia ser utilitzada tant per un home com per una dona. Podia anar a l’extrem en alguns models", va recordar. "Des d’aleshores hi ha hagut una evolució. Els joves d’avui se senten menys limitats a l’hora de vestir, tenen més llibertat per expressar-se a través de la roba. Molta més que fa 20 anys perquè ara hi ha menys condicionaments en l’àmbit social i a la feina".

Almodóvar, Bowie, Luc Besson

Notícies relacionades

Adeu a l’acadèmic Francisco Rico, l’últim dels humanistes

Polanski estrena la seva pel·lícula més execrable

I donant una lliçó de moda, va destacar que els jeans continuen sent la peça unisex per excel·lència: "Sense diferència al tall". A més és una peça que "com més vella, més meravellosa és, igual que les arrugues".

El xou inclou una vintena de números amb música de diferents estils en els quals sonen des de Time Warp, el tema estrella de Rocky Horror Picture Show I want your sex de George Michael i Fashion de David Bowie. Músiques que han marcat la seva vida i petits homenatges a cineastes com Pedro Almodóvar i Luc Besson, i a cantants com Madonna i Kylie Minogue.