"S’han de normalitzar les històries sobre dones terribles"

També parla de narcisisme, i d’escarni públic, i de l’esquiu significat de conceptes com la normalitat, la veritat i la moralitat; i per fer-ho s’inspira en el cas de Mary Kay Letourneau, una mestra d’escola al seu dia condemnada per haver mantingut relacions sexuals amb un nen de 12 anys, Vili Fualaau, de qui es va quedar embarassada diverses vegades mentre estava a la presó i amb qui es va casar quan en va sortir.

¿Què li va interessar principalment de la història real que inspira la pel·lícula?

En realitat, el que més em va atraure va ser la possibilitat de contemplar els personatges més de dues dècades després que protagonitzessin l’escàndol públic que els va convertir en carn de tabloide i va marcar la seva vida, i explorar com van sobreviure i quins murs van construir al seu propi voltant per protegir-se. Sempre m’ha fascinat la nostra tendència com a éssers humans a no qüestionar les decisions vitals que prenem, a mantenir-nos lligats a les relacions i a les famílies que marquen la nostra vida fins i tot si no ens fan feliços, fins que ja és massa tard.

Vili Fualaau va declarar recentment que se sent ofès per la pel·lícula, i que lamenta no haver pogut formar part de la seva producció en qualitat d’assessor. ¿Hauria acceptat la seva participació?

En tot moment vam voler mantenir la pel·lícula a certa distància del cas real de Letorneau i Fualaau i, per part meva, rebutjo l’obligació de ser un narrador responsable o fidedigne. Per definició, explicar històries és una cosa subjectiva i sotmesa als instints creatius dels que se n’encarreguen, i això significa que també és una cosa potencialment corrosiva. I, de fet, un dels objectius principals d’aquesta pel·lícula és qüestionar aquesta convenció social segons la qual la veritat és calculable i quantificable, i una cosa sobre la qual diferents persones poden posar-se d’acord. ¿Qui està en possessió de la veritat? ¿Qui té l’última paraula a l’hora d’establir la versió oficial de les històries, i de la Història? Són preguntes apassionants, i em sembla que donar per fet que les respostes a aquestes preguntes són fixes i inamovibles, i per tant delegar el poder sobre el discurs i la narrativa de les coses, és reaccionari. Com dic, aquesta pel·lícula parla sobre la impossibilitat de trobar la veritat.

¿Creu que el cas de Letourneau i Fualaau hauria causat tant enrenou si l’adult hagués sigut ell, i ella l’adolescent?

No, per descomptat que no. Hi ha una cosa sexista en la fermesa amb què es va assumir que ella havia abusat per complet del seu poder sobre aquell noi, i en el grau d’indignació social que el cas va generar. La societat continua jutjant les transgressions sexuals dels homes amb molta més indulgència i menys moralisme que les de les dones. I, en general, la reglamentació de la moralitat és molt arbitrària, especialment al meu país. En alguns llocs dels Estats Units és legal casar-se als 16 anys i en d’altres no és necessari ni tan sols tenir aquesta edat per fer-ho, i aquestes relacions que involucren menors d’edat són perfectament acceptables a ulls de la llei i de l’opinió pública mentre que d’altres generen rebuig i consternació.

Secretos de un escándalo es distingeix de les seves pel·lícules prèvies centrades en personatges femenins. Si les dones protagonistes de Safe (1995) y Lluny del cel (2002) eren dones sotmeses, aquí són unes dones amorals que imposen la seva voluntat sobre la dels homes.

És així. I crec que és important continuar treballant per normalitzar les històries sobre dones terribles o de comportament qüestionable, i deixar de crear exclusivament personatges femenins la conducta dels quals s’ajusta a la idea reductiva que els homes tenen de les dones. Mentre això no passi, serà impossible encaminar-se a una veritable igualtat social i política. En aquest sentit, sens dubte seria positiu fer un cop d’ull a la dècada dels 30, quan la taquilla de Hollywood estava dominada per ficcions femenines, i actrius com Bette Davis podien interpretar una vegada i una altra personatges que eren absolutament menyspreables, i fascinants a causa d’això.

Secretos de un escándalo està ple d’aquest tipus d’ambigüitat i complexitat moral. Al veure-la un sent certa inquietud perquè els seus personatges no es deixen categoritzar.

Notícies relacionades

Adeu a l’acadèmic Francisco Rico, l’últim dels humanistes

Polanski estrena la seva pel·lícula més execrable

En l’actualitat, i cada vegada més, el públic està acostumat a consumir pel·lícules que confirmen les seves idees preconcebudes sobre el que està bé i el que està malament, o sobre els comportaments que són socialment acceptables i els que no. Però, al fer Secretos de un escándalo, jo he volgut empènyer l’espectador a un territori moral incert i fer, així, que se senti confús i desorientat. Quan jo era molt jove i començava a desenvolupar no només el meu amor pel cine sinó també la meva identitat com a ésser humà, aquestes van ser el tipus de pel·lícules que em van ajudar a fer-me preguntes, i a aprendre. I, per descomptat, les que més em van divertir.

Parlant de diversió. ¿Es diverteix fent pel·lícules o és un procés més aviat dolorós?

Doncs diria que és un procés dolorosíssim i que, precisament, això és bona part del que el fa divertit. Sempre que estic immers en la producció d’una pel·lícula em sento al caire del precipici, convençut que en qualsevol moment perdré l’equilibri i m’estamparé contra el terra. Però, ¿quin sentit tindria la nostra vida si no la dediquéssim a prendre riscos i a continuar intentant coses noves per primera vegada.