"Si em donen un paper de dolenta, m’agrada buscar-li una part humana"

¿Què la va atraure de la història de La mujer en la pared?

Creia que es tractava d’una història important, una que havia de ser explicada. És història recent: l’última bugaderia de la Magdalena va tancar el 1996. Però si parles a la gent sobre aquest assumpte, molts no tenen ni idea del que els estàs explicant. De manera que sí, era important treure-ho tot a la llum. I també m’atreia aquesta protagonista, Lorna, una supervivent que acaba lluitant per la justícia. Ella és el centre d’un estudi interessant del trauma i de com aquest es manifesta, tant en el subconscient com físicament.

¿Quina va ser la seva via d’entrada a aquest personatge? ¿Com es va preparar aquesta vegada?

Vaig fer molta investigació, moltes lectures. També vaig anar a l’Oest de les Midlands irlandeses i vaig visitar la ciutat de Tuam, on va operar una d’aquestes anomenades cases de mares i nadons. Vaig fer molta investigació profunda. Vaig parlar amb una dona anomenada Katherine O’Donnell, que [com a membre del grup Justice for Magdalenes Research] representa moltes de les supervivents. Volia entendre millor el context i saber d’on provenien els testimonis orals de les dones que han sobreviscut.

Quan arribava al rodatge cada dia, ¿necessitava molt temps per ficar-se en la complicada consciència de Lorna? ¿O és una actriu que sap saltar de la quotidianitat a la ficció en un tancar i obrir d’ulls?

Vol el seu temps arribar a aquell punt en què pots canviar fàcilment. Has de fer molts processos abans d’això; has de treballar l’accent, per exemple. Vaig mirar de mantenir l’accent del personatge durant tot el dia. Estava envoltada d’actors irlandesos, però l’accent del nord d’Irlanda, on es desenvolupa la història, és molt concret. La part més física de la interpretació és una cosa molt instintiva per a mi. Quan canvio de vestuari, em converteixo en una altra persona, algú amb la seva pròpia manera de caminar, de parlar.

Pel que sembla, l’atrauen els papers de dones que no entén realment, o que vol conèixer millor.

Generalment m’interessen aquelles històries de qui sé poc. M’atrauen les coses de les quals vull aprendre, i que val la pena explicar. He produït aquesta sèrie, a més d’actuar-hi. Estic en una posició en la qual puc posar el meu nom en històries que considero importants.

Sempre he admirat la seva falta d’interès a encarnar personatges agradables. Mai he entès per quina raó s’arriba a parlar malament de personatges que no ho són, sobretot si són dones. ¿No és millor un personatge interessant que un de... simplement agradable?

És que crec que ningú és purament agradable. La gent és més interessant que això. M’agraden els personatges variats i complexos, que puguin ser dues coses contràries alhora. Si em donen un paper de dolenta tradicional, el que faig és buscar-li una cosa que sigui humana en ella; una part vulnerable o alguna cosa que em digui per què es va fer dolenta en un primer moment. M’agrada buscar el ying i el yang en un individu.

Sé que va deixar The affair en termes poc amistosos [segons va explicar a Stylist es va trobar en una situació incòmoda i va aconseguir protegir-se a si mateixa; en la sèrie la van assassinar cruelment], però tinc curiositat per saber si ha fet les paus amb aquesta sèrie i sap apreciar el que va tenir de bo.

Sí, sí, estic molt orgullosa de molt del treball fet. Showtime ha participat a La mujer en la pared. La gent encara em para pel carrer per parlar de The affair. És innegable que va tenir un gran impacte i va deixar empremta en la gent.

Notícies relacionades

Adeu a l’acadèmic Francisco Rico, l’últim dels humanistes

Polanski estrena la seva pel·lícula més execrable

He de preguntar-li per Soy la bonita criatura que vive en esta casa la pel·lícula de terror que va rodar amb el director Oz Perkins fa ja una dècada. Em sembla del millor que ha fet en la seva carrera.

¡Oh, vaja! No solen preguntar-me per ella i a mi també em sembla especial. No feia gaire temps que Netflix creava els seus propis continguts. Ens van donar tota la llibertat per fer la pel·lícula. Van ser sis setmanes de rodatge, un temps considerable per a una cosa tan petita. Oz Perkins em va enviar el guió i em va semblar una espècie de poema simfònic. Quan veus la pel·lícula, és gairebé com si algú estigués tocant una mateixa nota de violí durant hora i mitja, així que estàs molt tens tota l’estona.