El dolç dolor de l’amor platònic

La primera adaptació a la pantalla de Siempre el mismo día, estimada novel·la de David Nicholls del 2009, va venir escrita pel mateix autor del llibre, però hi va haver bastant consens que no era el mateix.

Tretze anys després de la pel·lícula, arriba la versió en format de sèrie, un de molt més adequat per a una història així d’episòdica. Recordem que el títol del llibre responia a l’enginyosa elecció estructural de Nicholls: anar visitant els protagonistes sempre el mateix dia, el 15 de juliol, al llarg de dues dècades, i investigar per què aquestes dues persones no saben deixar de pensar l’una en l’altra i, no obstant, no acaben de tenir la vida conjunta que es mereixen.

El primer dia és, en realitat, una nit: la del 15 de juliol del 1988, quan Dexter Mayhew (Leo Woodall) i Emma Morley (Ambika Mod, revelació d’Esto te va a doler) creuen els seus camins per primera vegada en el ball de graduació de la Universitat d’Edimburg. En principi, el Dex i l’Em no tenen gaire a veure, però això només fa que la seva rivalitat dialèctica els resulti més excitant. Ell és un nen ric que té com a únic pla immediat viatjar. Ella, de classe obrera, és molt millor estudiant i planeja canviar, si no el món, sí, almenys, la petita part que li ha tocat ocupar.

Notícies relacionades

Adeu a l’acadèmic Francisco Rico, l’últim dels humanistes

Polanski estrena la seva pel·lícula més execrable

Després d’aquest (no) embolic d’una nit, els seguim el mateix dia d’anys posteriors, cada 15 de juliol, dia de St. Swithin. Al noi nascut amb un pa sota el braç li plouen oportunitats com a presentador televisiu; ella encadena feines poc agraïdes mentre mira en va de progressar com a escriptora. Les grans esperances de joventut es dilueixen en la realitat. Tot podria ser millor si deixessin d’autoboicotejar-se com a potencial parella, però ¿no significaria això renunciar al dolç dolor de l’amor platònic?

L’equip creatiu i el repartiment de Siempre el mismo día saben explorar amb delicadesa, amb l’emoció que faltava a la pel·lícula, una història d’amistat ambigua i cruel, en la qual no se sol dir el que seria adequat en el moment adequat. Que la sèrie superaria la pel·lícula era previsible: la seva creadora és Nicole Taylor, guionista de La infamia, aquí avalada per Molly Manners, directora de la segona temporada d’In my skin. Els diàlegs milloren capítol a capítol i el cert frenesí narratiu (o de cançons) va donant pas a una cosa molt semblant a la comèdia dramàtica romàntica perfecta.