Un gran ‘thriller’ realista sobre la màfia yakuza

Amants del millor thriller i/o les exploracions (trans)culturals, alegrin-se: avui torna Tokyo vice (HBO Max), aquesta magnífica sèrie lliurement inspirada en el llibre de Jake Adelstein sobre les seves experiències com a reporter al Japó durant els 90 i 2000. Parlem, recordem-ho, del primer estranger a sumar-se a les files del Yomiuri Shimbun, un dels diaris més llegits del país. Sona a desafiament, però és que, a més, Adelstein es va dedicar als successos, i això en un temps en què la Yakuza encara controlava fèrriament diverses zones de Tòquio, incloent-hi el barri vermell de Kabukicho, on es desenvolupa bona part de l’acció.

Quan comencem la nova temporada, el Jake de ficció (Ansel Elgort, de West Side story) mira de treure a la llum un cas d’assassinat en el qual apareix esquitxat el viceministre d’Afers Exteriors (Hajime Inoue). Algú va deixar a Jake la prova incriminatòria, una cinta de vídeo, a la porta de casa: ¿potser el cap mafiós Shinzo Tozawa (Ayumi Tanida), en resposta a certa insolència de l’oficial del Govern? En la investigació compta amb suport de la seva supervisora directa, Eimi (Rinko Kikuchi, nominada a l’Oscar per Babel), tant de bo amb més participació en aquests capítols.

Però el que més importa a molts espectadors és saber què va passar amb el jove yakuza Sato (carismàtic, emotiu Show Kasamatsu), a qui vam donar per mort en els moments finals de l’anterior temporada, i a més en mans d’un germà yakuza, Gen (Nobushige Suematsu), també membre de la banda Chihara-kai. La noia que li va fondre la cuirassa, Sam (Rachel Keller), continua muntant el club que va aixecar amb ajuda de Sato. També sembla mort el poli corrupte Miyamoto (Hideaki Itô), una cosa que ha despertat el costat més ferotge del detectiu d’homicidis Hiroto Katagiri (venerable Ken Watanabe).

Fukasaku al cor

La sèrie va començar amb un episodi dirigit pel gran Michael Mann, però després d’això, l’home de Miami vice va desaparèixer de Tokyo vice. "Va fer la feina que li corresponia", explica el director i productor Alan Poul (A dos metros bajo tierra). "Necessitàvem un cineasta que portés una paleta visual potent i que fos capaç d’enganxar el públic amb la millor arrencada possible. Era un episodi molt centrat en Jake, el seu viatge, la seva obsessió. Després, amb els episodis immediatament posteriors, vam haver de modificar una mica el que va proposar Mann per poder donar cabuda a estructures narratives diferents, una mica més complicades". El dramaturg J. T. Rogers (guanyador del Tony per Oslo), showrunner de la sèrie, ens tranquil·litza recordant que Mann no es va quedar sense feina. "Ens va fer unes abraçades, una encaixada, i se’n va anar a preparar una petita pel·lícula denominada Ferrari" que s’estrena a Espanya demà, un dia després de la segona temporada de Tokyo vice.

Segons Poul, en l’horitzó referencial hi havia menys pel·lícules que articles periodístics: la idea era ser com més fidels millor a la realitat. Admet l’ombra de la saga Batallas sin honor ni humanidad de Kinji Fukasaku, "el més versemblant que hi ha en cine de yakuza", però és tot. "La nostra dissenyadora de vestuari és, ara, Kazuko Kurosawa, que a més de la filla d’Akira Kurosawa, és una de les millors en el seu ofici. Ha fet molt cine de màfia japonesa, incloent-hi la trilogia Outrage de Takeshi Kitano. Al parlar del vestuari de les bandes amb ella, vam haver de dir-li que volíem que lluís, però que fos realista i que la referència fos menys el cine que la premsa de l’època".

Notícies relacionades

Adeu a l’acadèmic Francisco Rico, l’últim dels humanistes

Polanski estrena la seva pel·lícula més execrable

Bona acollida al Japó

L’idil·li creatiu d’Alan Poul amb el Japó es remunta als seus inicis al cine, quan va ser productor associat de Mishima de Paul Schrader, i Black rain de Ridley Scott, totes dues rodades a Tòquio. No sabem si la segona forma part d’una tradició de cine yakuza occidental que no convenç els japonesos, però el cas és que, quan va tornar allà per rodar Tokyo vice, aconseguir els permisos va ser complicat. "Amb la segona temporada, tot ha canviat", assenyala Poul. "La primera entrega va ser molt ben acollida al Japó, així com a la resta del món. Al país sabien que ens preníem la nostra feina de manera seriosa i que volíem ser fidels a la realitat. Ens va rebre el nou ambaixador dels Estats Units al Japó, Rahm Emanuel. I també vam tenir tot el suport de Yuriko Koike, governadora de Tòquio. És la mateixa sèrie, però es nota que tenim més accés a localitzacions, que podem fer grans seqüències d’acció en meitat del carrer... És la recompensa a la feina ben feta".