Horacio Fumero, tota una vida

"Pensaba que no sabria que dir", va deixar anar meitat de concert, amb la sala sencera completament hipnotitzada. Però Horacio Fumero anava llançat. El que li faltaven no eren paraules, era temps per dir-les totes. Contrabaixista extraordinari, figura fonamental del jazz a Barcelona des que va arribar el 1980 des de Buenos Aires via Suïssa, Fumero té una vida extraordinària per comptar. No són només anècdotes, que també n’hi ha. Com la del senyor mexicà, vestit impecablement, que una nit, allà pels anys vuitanta, en un local de l’Eixample on els concerts començaven de matinada –"era una altra Barcelona"- es va agenollar extasiat davant Tete Montoliu i el va voler condecorar amb la distinció més gran de l’exèrcit del seu país. Com quan tocant en un racó distingit de Buenos Aires, allà pels anys setanta, va conèixer per primera vegada en persona a un home negre, i aquest home era ni més ni menys que el trompetista Dizzy Gillespie vestit de gautxo.

Notícies relacionades

Adeu a l’acadèmic Francisco Rico, l’últim dels humanistes

Polanski estrena la seva pel·lícula més execrable

A Horacio Fumero, que en la seva llarguíssima carrera ha sigut gairebé sempre acompanyant, li ve de gust avui explicar la seva vida sobre un escenari, trenant records i peces al contrabaix. Es va estrenar com a narrador i músic dissabte en el Jamboree 3 presentant un primer disc en solitari, Bass Solo Songs, la guinda al 55 Voll-Damm Festival de Jazz de Barcelona. I en el seu relat no només hi havia noms llegendaris com Tete Montoliu o Gato Barbieri. La vida que li ve de gust explicar avui també és la de la infància: escoltar de nen les cançons que anaven i venien amb el vent, escopides per una torre d’altaveus en un petit poble allà a la Pampa argentina, mentre caminava sol a caçar ocells, més pel plaer d’estar només que per caçar. D’allà Las orenetes, una de les poques composicions pròpies que va triar interpretar en el Jamboree. Moltes eren cançons escrites per d’altres, però totes, ja fos un choro brasiler, una milonga o un blues, deien una cosa fonamental sobre qui és.

A partir d’un tango de Gardel va defensar el plaer de la soledat. "Al principi fa molta por", va dir, "però després et comences a sentir bé, després formidablement i després fins i tot t’espanta que te la treguin". De les cançons no li atrapen tant les lletres com la música –els Beatles, va dir, van resultar ser molt pitjors quan per fi va entendre què cantaven.