Concert caòtic, però bon disc

Quina nit, la del 8 de setembre del 2010 a Razzmatazz. Sí, aquell concert que Andrés Calamaro va sentir el rampell de començar mitja hora abans de l’anunciat, quan la major part del públic encara no havia arribat a la sala. Sense nord, irregular, sessió que ara veiem amb sorpresa convertida en un doble vinil i un CD (sis mesos després de la seva edició digital).

Els que van assistir a aquell bolo recordaran un repertori estrany, esquitxat per covers (Get up, estand up, Walking on the moon, Imagine, No woman no cry, Bridge over troubled water i algun més), i encallat en llargs parlaments sobre la rabiosa actualitat, com la prohibició de les corrides de toros aprovada aquell estiu pel Parlament de Catalunya, que li havia causat un gran enuig. Però, ¿com s’ha convertit aquell concert calamitós en un notable disc en directe?

‘Setlist’ incomplet

Bé, hi ha truc: tot i que l’àlbum es tituli com es titula, el cert és que, de les 21 cançons d’aquest Razzmatazz, només 11 corresponen a temes que Calamaro va interpretar a la sala (i ni tan sols podem saber si tots es van gravar allà). Els altres 10, potser algun més, es van capturar en "altres comarques (sic) d’Espanya", diu la nota de contraportada. Tampoc l’ordre de les cançons es correspon en absolut amb el del setlist d’aquella nit.

Notícies relacionades

Adeu a l’acadèmic Francisco Rico, l’últim dels humanistes

Polanski estrena la seva pel·lícula més execrable

Però, feliçment, aquí no hi ha rastre de totes aquelles versions (en l’edició digital es colava Jumpin Jack flaix, aquí suprimida), ni de la verborrea espessa, tot i que la introducció de Mi enfermedad conserva el moment en què Calamaro es va ficar en un dels seus jardins: "el bon català ha de cuidar l’idioma castellà", deixa anar aixecant certa cridòria. Però topem amb una sessió live d’aspecte cohesionat. Queda fora el seu perfil més capritxós i caòtic, i centren la imatge la veu carismàtica, el cançoner sòlid i la banda de reforçada vivacitat rockera, amb el seu trio de guitarres (Diego García, Geny Avello i Julián Kanevsky).

La gràcia de l’àlbum està que no recull un concert ni sumptuós ni concebut com a únic, sinó, simplement, uns registres en directe fogosos, testimoni (parcial) d’aquelles nits del 2010. Tres temes del llavors recent On the rocks, rescats emotius (Por mirarte), aliatges entremaliats (Walk of life, de Dire Straits, infiltrada en Salud, dinero & amor) i una banda, en fi, valenta i ben greixada, sense dependre dels seus grans èxits, passant del rock’n’roll en mig temps al piano, i d’allà al funk, i al frec country, i fent créixer temes com La mirada del adiós, Ansia en plaza Francia i El salmón. I tot això, sentint la vibració popular a l’ambient, el cant i el galimaties, aliats, d’un Calamaro que, si bé el disc no ho reflecteix, sempre ha estat a un mil·límetre de perdre el món de vista.