Tornar a les arrels

Amb el temps, mentre la tragèdia esdevé comèdia, pel que sembla, les rumbes rebels de Melendi creixen en significança, com si d’un tema de família es tractés, per audiències tan àmplies i transversals com la d’ahir a la nit al Sant Jordi. Si, en anteriors visites, l’asturià omplia aquesta sala només una nit, en aquesta gira, 20 años sin noticias, ha duplicat la convocatòria (sumant 34.800 assistents, segons la promotora The Project), i va ser interessant consignar la joventut que va acudir a cantar, ballar i saltar amb les cançons de l’un dia conegut familiarment com a Milindri.

Material, sobretot, de quan portava rastes i semblava que acabava de sortir per cames d’una batuda per tràfic de drogues. Amb el temps, Ramón Melendi s’apartaria d’aquella lírica rica en mencions a paperines, pitos, jonquis, narcos, cavalls al trot i "paper de bíblia mullat". Però tot torna, fins i tot allò que menys voldries, i la seva gent aplaudeix ara aquesta tornada a la seva versió més crua, d’abans de convertir-se en un cantant pop més convencional.

Xou ben muntat

Amb tot, el Melendi que vam veure al Sant Jordi no va ser el cantautor de carrer del 2003. Va impactar la seva superproducció: una quinzena de músics, sonoritat gairebé simfònica (l’inici heavy amb El parto), escenografia amb altes flamarades. Com volent donar més presència i solemnitat a cançons amb una gràcia que es recolza en la senzillesa. Enmig del tinglado, ell i els seus tatuatges, les seves rimes (i rebles), i la proximitat amb què ha penetrat a les llars a través de La Voz. Sense haver sigut beneït amb un do vocal, però transmès d’una forma col·loquial. Potser Melendi triomfa perquè s’assembla molt a molta gent i perquè es diu a si mateix les mentides més entranyables i universals. "Soc un exfumador que fuma, però l’1 de gener, com cada any, ho deixo", va assegurar després d’haver-se quedat sense alè al culminar Tocado y hundido.

Notícies relacionades

Adeu a l’acadèmic Francisco Rico, l’últim dels humanistes

Polanski estrena la seva pel·lícula més execrable

Aquelles rumbes (bastant rockeres) van posar la base, amb peces com la titular del seu primer àlbum, Sin noticias de Holanda (retrat sensible de l’addicte i apologia de l’herba), la romàntica Con la luna llena o l’himne al mercadeig i la ganduleria anomenat Vuelvo a traficar. ¿Es pot dir que en aquells anys Melendi va afusellar Estopa sense risc de rebre dards del fandom? Escoltin Un violinista en el tejado, i la seva sobtada acceleració, i després ja en parlem. En aquesta línia va estar el medley amb números com Sé lo que hicisteis i Mi rumbita pa tus pies.

Melendi en procés d’assumpció del passat, en fi, completant el temari amb baladotes passades de rosca (La promesa) i sense acudir a cap cançó dels seus últims treballs amb l’excepció d’un tema nou, Gracias por venir, amb què va celebrar l’etapa amb la seva contrastada audàcia poètica: "Veinte años / desabrochando su blusa / y aún no entiendo / de que palo / va mi musa". No s’ha de preocupar: la musa sap el que fa.