L’home que balla com James Brown i Bruce Lee junts

Dos iniciats en la secta apunten sense dubtar el nom d’Eduardo Domingo com el ballarí de northern soul de referència a Barcelona. L’al·ludit evita la falsa modèstia, tot i que adverteix: "Tinc 48 anys i em vaig trencar els lligaments encreuats d’un genoll". De manera que acrobàcies ja menys. La ruptura de lligaments va ser un accident a Berlín: algú va trencar la regla número u i va vessar líquid a la pista de fusta empolvorada amb talc per facilitar el lliscament. La "diabòlica" pasta resultant li va travar un peu amb la conseqüència coneguda. Ara bé, el Domingo s’obre de cames sobre el terra com qui es rasca una orella per il·lustrar quin moviment és l’split. Més ràpid que buscar un vídeo a l’ordinador que té davant i gairebé tan fàcil.

El Domingo, nascut a Santa Coloma de Gramenet, va participar en la subcultura cap rapat antifeixista a finals dels 80 i principis dels 90. Comprava discos de reggae i roba a través d’una llista de correu establerta a Cardiff, la capital de Gal·les. Amb cada compra, li arribava de regal un casset recopilatori, normalment del gènere esmentat. Fins que n’hi va arribar una de northern soul. "Vaig començar a investigar i em va absorbir per complet", diu.

De l’habitació al Soweto

El Domingo es va acostar als mods, parents molt pròxims dels skins al cap i a la fi i per llavors custodis del culte northern soul. Li va caure a les mans un vídeo del documental This England. Wigan Casino (1977), en el qual el director Tony Palmer no només va retratar l’escena northern al seu temple principal, el Wigan Casino, sinó que ho va fer en relació amb la crisi que patia la classe treballadora. Va començar a assajar a la seva habitació els passos de ball vistos en la pel·lícula i va poder mostrar-los en públic per primera vegada en una festa mod organitzada a la discoteca Soweto, al barri de Sant Andreu.

El Domingo menciona tres fonts d’inspiració per als moviments del ball northern.

En primer lloc, hi ha els titans del soul i de l’escenari com Jackie Wilson i James Brown, al seu torn en deute amb el tap dance dels prodigiosos Nicholas Brothers, per exemple.

En segon lloc, les puntades de peu de les pel·lícules d’arts marcials, amb les de Bruce Lee al capdavant.

I en tercer lloc, els balls tradicionals irlandesos i britànics pel que es refereix als peus. No totes les persones estan d’acord amb l’última influència, però el Domingo la veu clara.

El northern soul va ser una raresa dins de la cultura popular moderna: va néixer al voltant de música vella, no nova. A principis de la dècada del 1970, una sèrie de discjòqueis van començar a punxar singles arcans de soul nord-americà dels 60 en clubs del nord d’Anglaterra. D’aquí ve el nom de l’escena. L’èxit de Motown havia generat quantitat de música fabulosa sense impacte comercial i d’aquest jaciment es va nodrir el northern mitjançant viatges de compres de dj als Estats Units. Al Wigan Casino, el Balckpool Mecca, el Golden Torch de Stoke-on-Trent i altres locals hi anaven joves de tot Gran Bretanya a aprofitar al màxim el cap de setmana. Les amfetamines propulsaven llargues sessions de ball en les quals els dj ocultaven el títol i l’intèrpret de les seves bombes. Només allà es podien escoltar i ballar.

Excitació increïble

Dècades de compilacions, reedicions i internet han popularitzat (d’aquella manera) unes cançons antany secretes. Ara bé, el Domingo explica: "Encara em produeix una excitació increïble quan sona un tema raríssim". En les vetllades de northern es punxa amb singles, per descomptat. Són dels discos més cars del mercat de col·lecció.

El 2024 complirà 20 anys Movin’ On, el club que el Domingo organitza en comandita amb Cristina Alonso i Julià Mateu. El northern és només un dels estils de música afro nord-americana que es punxen a Movin’ On, on també tenen cabuda la música brasilera i la llatina. Es comença per una cosa i se’n van descobrint moltes d’altres. L’all nighter Barcelona Soul Ballroom, a la sala Upload, és un aliat del Movin’ On.

‘Tergal’ de primera

Notícies relacionades

Adeu a l’acadèmic Francisco Rico, l’últim dels humanistes

Polanski estrena la seva pel·lícula més execrable

El Domingo fa gairebé tota la vida que compra i ven discos. Si veia en una botiga un disc atractiu, el comprava per revendre’l a amics i coneguts. Amb els guanys, comprava les seves joies discogràfiques i més material per comerciar. Després, va passar a fer el mateix per correu. I més tard, per internet.

Va arribar un moment en què havia acumulat tal estoc, col·lecció particular al marge, que va decidir obrir una botiga física. Des de fa nou mesos, regenta amb un soci Discos Redondos, a Sant Vicenç, 33. L’oferta és bon tergal, com anomenava Pere Llorens els discos de nivell, i no només en els calaixos de música negra.