«Ara tot és polític, i et col·loquen aquí o allà, i és esgotador»

En aquest disc toca una matèria poc simpàtica. ¿L’han remogut les morts dels ídols musicals que han anat degotant aquests últims anys?

Doncs no ho havia pensat, però és veritat: Bowie, Prince, Cohen, Jerry Lee Lewis... Ells et transmetien una sensació d’immortalitat. Ara me n’adono. Però, a més d’això, han confluït una sèrie de coses: el pas del temps mateix, quan els comptes comencen a ser inquietants... Es fa estiu i dius: ‘¿Una altra vegada?’. La pandèmia ens va pegar una rebolcada existencial, ens va posar la mort davant i ens va transmetre fragilitat. Després, la mort dels meus pares, afegida a la meva paternitat. I mort com a metàfora de les coses que s’acaben: la infància dels teus fills, parelles, amistats que es trenquen...

En la cultura rock ha sigut corrent fer-se el tràgic i el gòtic a propòsit de la mort, però amb el temps aquest assumpte va filtrant-se d’una altra manera en l’obra de molts artistes, quan s’adonen que això va de debò.

Crec que en tota obra que tingui un mínim d’interès, ja sigui pintura, literatura, cançons..., la mort hi és present. L’art es fa amb la mort i amb el sexe, el desig, la fam espiritual... Aquí el que em va donar confiança va ser saber i sentir que el disc té molta vitalitat. Em podria haver sortit un disc de davallada i no ho és.

En el disc hi ha una confluència de cruesa una mica sinistra i cura de la melodia. També una producció arriscada.

M’agrada aquesta base de banda de garatge tocant en directe, barrejada amb efectes sonors que li donen profunditat de camp. M’ha volat el cap The Smile, el projecte paral·lel de membres de Radiohead, i en aquest disc hi ha una influència clara de les dues bandes. Però una influència conceptual, a partir de la mestria que tenen aquests individus al desestructurar les cançons, i sorprendre’t tota l’estona. Jo, com a humil espanyolet aprenent, he procurat posar això en pràctica.

Disc concís: deu cançons. ¿Compon molt i després elegeix?

Fa un temps en què el sistema és gravar esbossos per telèfon, taral·lejant-los. Potser em passo dos anys gravant tonteries, i s’acaben ajuntant un centenar d’àudios i d’aquests me’n quedo deu. I m’hi poso, en aquestes deu cançons. En aquest disc volia que el pols es mantingués i que fos intens. Si l’hagués allargat, això hauria baixat una miqueta.

En el tema titular es cola el romanticisme: «Resucitar no puedo / pero puedo inventarme una vida por ti».

Em fa molt content veure que amb l’edat visc més intensament l’amor. Quan sents que l’amor és per a tota la vida, i que la vida en algun moment s’acaba... és molt heavy. La idea de morir junts és molt bèstia, molt dura.

Fa gairebé 25 anys que grava discos en solitari i l’últim cicle, a partir d’‘El último hombre en la tierra’ (2016), el mostra en una espècie de segona joventut.

Doncs gràcies, però, sí, sento que hi ha com una força dins meu, una font, que no sé d’on surt. ¿D’on venen les muses? Un possible origen per a mi és el descobriment que l’art, la creació, són infinits. Les possibilitats de combinacions de melodies, harmonies, idees... Si prens la decisió de no militar en un estil, no especialitzar-te, sinó viatjar, això és infinit i molt inspirador.

Els Ronaldos van començar el 1985, en els últims compassos de la movida. ¿Què li sembla el debat sobre la bondat i la maldat de tot allò?

La movida madrilenya la vaig viure només a través del meu germà. Era una criatura llavors, no sortia. No vaig conèixer ni el Rock-Ola ni el Penta. ¿Però hi ha qui està en contra de la movida? No ho puc entendre.

Per frívola i no polititzada.

Doncs beneïda generació despolititzada, perquè ara això és un conyàs. Ara tot és polític, i et col·loquen aquí o allà, i és esgotador. En la movida van sorgir coses increïbles i va ser una cosa molt natural, després de l’asfíxia que havia suposat la dictadura. No entenc com es pot estar en contra d’això. Hi ha un debat en les xarxes que és molt pesat i molt tonto.

I ara, quan treu un disc, ¿a quines televisions va?

A molt poques. Avui hem anat a una, Culturas 2, a La 2. Un directe, a veu i piano. Però no hi ha programes a la televisió per anar a tocar. A mi em passa que em ve gent i em diu: «Però tu ja no fas música, ¿no?». No els arriba el que fas. Hi ha gent que creu que jo o Bunbury ens hem mort.

Notícies relacionades

Adeu a l’acadèmic Francisco Rico, l’últim dels humanistes

Polanski estrena la seva pel·lícula més execrable

Ho vam poder veure fa unes setmanes cantant amb Miguel Ríos al Palau Sant Jordi.

Jo era dels que deien que era un hortera, perquè era d’una altra generació i tocava carregar-se’l, però al seu dia vaig escoltar Rock & Ríos com un animal. I cantar El blues del autobús amb ell a Barcelona va ser com cantar My way amb Sinatra. n