Guitarres, metalls, narcos i estètica urbana: ¿per què el regional mexicà s’ha convertit en mundial?

Encunyada als Estats Units, l’etiqueta de regional mexicà estudia desenes d’estils populars i astronòmiques xifres.I el tradicional menyspreu mediàtic: alguna cosa així com el country o les nostres músiques de gasolinera. No obstant, tal va ser l’eclosió fa diversos lustres del so de banda del nord que ho reivindicaven fins i tot els ‘pijos’ (‘fresas’, els diuen). I això no és res comparat amb l’actual revolució dels ‘corridos tumbados’. 

‘ Corridos cool’

Hi ha infinitat de noms emergents. Nois llançats d’uns vint anys amb pocs miraments i molt carrer. Natanael Cano era encara menor d’edat quan el 2018 va començar a establir les bases dels també denominats amb les sigles CT. Si la generació anterior havia aconseguit que el regional assaltés el ‘mainstream’ mexicà, aquesta l’ha convertit en una de les músiques més ‘cool’ del planeta. Fins al vel·leïtós món de les tendències el saluda com a rival de la música urbana. 

En realitat són complementàries. Beu també del trap i el reggaeton. Col·laboren assíduament amb artistes urbans i sovint les seves línies melòdiques i lletres, per no parlar de ‘look’ i vídeos, estan en la mateixa sintonia. Amb essencial diferència: el so no sol ser electrònic. Instruments principalment acústics i donats a la improvisació, amb crues guitarres enviant i metalls de fanfàrria.

Si Natanael va obrir el camí, l’Elvis dels ‘corridos tumbados’ és sens dubte Peso Pluma. Precoç mite en vida. Se’l compara ja amb les més llegendàries figures asteques. O amb Bad Bunny. Està batent tots els rècords mundials en llistes i fins i tot Obama l’inclou en la seva llista de Spotify. I ha aconseguit que Bizarrap en persona s’adapti en una col·laboració al seu so.

‘Tumbados’ i bèl·lics

Ha titulat la gira ‘Doble P’ en al·lusió al seu nom artístic, tot i que es faci impossible no relacionar-lo amb la dicotomia «’plata o plomo’». En un gènere basat en les vides quotidianes d’aquests joves trobadors i els seus seguidors (els seus «‘plebes’»), l’omnipresent món del narco no podia ser absent. Hi ha fins i tot un subgènere anomenat ‘corridos bélicos’, hereu en part dels ‘narcocorridos’. Molt recentment, Peso Pluma cancel·lava diverses dates després de ser amenaçat mitjançant les conegudes ‘narcomantas’; ja que ningú oblida la llarga llista de cantants de ‘corridos’ morts a trets. 

El seu veritable nom és Hassan Emilio Kabande Laija. D’ascendència libanesa per part de pare. Com Shakira, sí; qui per cert és la penúltima superestrella en sumar-se esporàdicament al gènere, al costat dels mexicanoestatunidencs Fuerza Régida. Un altre puixant grup, Eslabón Armado, ha brindat a Peso Pluma la seva cançó més famosa: ‘Ella baila sola’. I fins i tot a aquest costat de l’Atlàntic es canta ja això de: “Compa, que le parece esa morra, la que anda bailando sola…”.

Amb tal força ha entrat aquí aquest estil que sembra fins i tot influències. El barceloní Lucas Bun, la veu d’or que va enlluernar els assistents de la més recent Gala Català de l’Any, acaba de publicar el single ‘La Titana’ inspirat en tot aquest imaginari; i acampa ja entre les llistes de Nova Música Mexicana de Spotify. I aquest estiu, l’irreverent duo Figa Flawas es va atrevir amb tot un CT al peu de la lletra, tot i que escrit i cantat en català.

Grandioses balades

De Mèxic al món, figures també joves exporten altres variants del regional com si es tractés d’estrelles pop. Amb gairebé més tatuatges facials que l’argentí Duki i només 24 anys, Christian Nodal arrasa fins al punt d’haver omplert tot un Wizink Center a Madrid fa pocs mesos i s’atreveix amb un pròxim Sant Jordi. A Espanya també, tot i que de visita promocional, arribarà un altre dels noms del moment: Carín León. O Joss Favela, introduït aquí per C. Tangana.

Notícies relacionades

"Urdangarin està fort com un roure", segons el seu advocat

Rozalén: "Soc una tia alegre, però m’emprenya el que és injust"

Tots ells continuen l’estètica de barret cowboy i rutilant banda de metalls, hereus de l’anterior gran revolució: els ‘corridos progresivos’. Rock amb tuba i acordió en què també hi va haver un pioner (Regulo Caro) i un rei (Gerardo Ortiz). I més i més noms renovant-lo incessantment: Banda MS, Noel Torres, Grupo Frontera, Grupo Firme, etc. Artistes que no obstant han arribat a tots els públics gràcies a les seves meravelloses balades: èpiques, grandiosament melodramàtiques... Durant molt temps, per explicar aquí en què consistia l’estil amb banda, el millor era referir-se al hit ‘Me muero (por besarte)’ del grup La Quinta Estación. Curiosament, la seva vocalista, l’enlluernadora Natalia Jiménez, arriba per fi a Barcelona en solitari aquest pròxim 2 de desembre, al teatre Borrás.

I al novembre un altre concert adquireix rang d’esdeveniment. Si en el circuit llatí barceloní més autèntic era gairebé impossible veure figures mexicanes, la sala Latin Palace acull ni més ni menys que Espinoza Paz; estendard tant de la música de banda de Sinaloa com del clàssic mariachi.