Eve Fairbanks: «Sud-àfrica funciona millor del que alguna gent temia i pitjor del que alguna gent desitjava»

Tres dècades han passat des de l’enfonsament de l’apartheid a Sud-àfrica, més per la fallida estatal derivada de l’aïllament internacional que per motius relacionats amb la raó i la humanitat. Eve Fairbanks dibuixa a ‘Els hereus’ (Edicions Periscopi; ‘Los herederos’, Península) un gran fresc de les seqüeles en el present d’aquest sistema de segregació racial, mentre reconstrueix la gènesi i el funcionament d’un règim no només atroç, sinó també grotesc. El llibre ha guanyat el premi PEN / John Kenneth Galbraith de no-ficció 2023.

L’autora considera que l’apartheid va deixar una profunda empremta cultural a la República de Sud-àfrica. «Visc en un barri molt divers de Johannesburg, amb sud-africans blancs, negres i d’origen indi –diu Fairbanks al recent Festival de Literatura Expandida de Magaluf–. En el grup de WhatsApp de veïns, si algú demana que se li recomani un lampista o un electricista, segurament se li recomanarà un lampista o un electricista blanc. Fins i tot per part de veïns negres. Els blancs van ser racistes i cruels, però perviu la percepció que són competents, que fan les coses bé».

Experiment

El veritable experiment va ser l’apartheid, i propi d’un ‘mad doctor’. Però també va tenir alguna cosa d’experiment el seu final sobtat. ¿Com ha funcionat? «Millor del que alguna gent esperava i pitjor del que alguna gent desitjava –assenyala l’escriptora nord-americana establerta a la República de Sud-àfrica–. Hi havia pors i esperances, i ni els uns ni les altres s’han fet realitat».

Pors: «El 90% de la població estava virtualment esclavitzada i els opressors temien venjança». No ha passat.

Esperances: «Els sud-africans negres creien que aviat arribarien al nivell de vida dels blancs». Tampoc ha passat. Fairbanks afegeix: «Un líder negre em va confessar que pensava que el que estaven aconseguint era agafar les regnes del país blanc, quan en realitat el que estaven aconseguint era agafar les regnes del país negre, molt pobre, per descomptat».

Èxits

Malgrat haver-se quedat en una zona de grisos, Fairbanks detecta «èxits sorprenents» al país. En concret, en «la integració social, sobretot a les universitats, en la vitalitat i llibertat de la premsa, en el compromís de la gent amb els processos electorals».

Les històries de tres sud-africans formen el nucli d’‘Els hereus’, amb desenes de ramificacions també personals. Són vivències de persones sense projecció pública.

«Vaig treballar com a periodista política a Washington i vaig acabar farta de les declaracions del portaveu de la Cambra de Representants, de la senadora Hillary Clinton, del president Barack Obama –explica Fairbanks–. Estaven tan entrenats... Solia tancar-me hores en un lavabo del Capitoli, a veure si un polític deia una cosa interessant sense saber que jo era allà. A ‘Els hereus’ volia escriure sobre política a través de gent comuna. Mai vaig intentar entrevistar Jacob Zuma [l’anterior president sud-africà] i ho vaig intentar una vegada amb Cyril Ramaphosa [l’actual president], però no és gaire amic de les entrevistes. Deixo això per a altres persones».

Regressió racista

Un granger blanc exposa a ‘Els hereus’ el temor que el seu fill derivi cap al racisme. ¿Perill de regressió? «Sí, i per dos motius», indica Fairbanks.

En primer lloc: «Hi ha una generació que potencialment pot sentir que està pagant per coses que no va fer. La gent gran blanca sap que d’una manera o d’una altra va participar en l’opressió dels negres. Però, per exemple, ara hi ha una necessitat urgent de metges negres i es potencia que n’hi hagi. Està bé que així sigui, però un jove blanc que vol ser metge es pot sentir discriminat».

Notícies relacionades

Jeff Daniels com a figura trumpiana

"Volia tombar prejudicis sobre els llatinoamericans"

En segon lloc: «Als Estats Units i a Europa hi ha un ressorgiment del supremacisme blanc emparat en la idea que els blancs estan en perill. Aquesta narrativa malintencionada no és aliena a la República de Sud-àfrica».

Fairbanks fa tres recomanacions sobre cultura sud-africana actual. «L’humor sud-africà és excepcional. Comences a riure’t d’alguna cosa quan saps que hi sobreviuràs, i és el que està passant, especialment amb còmics negres, dels quals Trevor Noah és el més famós. L’amapiano [un gènere musical] és fantàstic. La literatura està molt dominada per homes blancs d’expressió anglesa, així que recomano una escriptora, també blanca, en afrikaans: Marlene van Niekerk. El seu ‘Agaat’ em sembla la millor novel·la sud-africana».