Entrevista
Scorpions: «Podríem continuar fent gires per sempre sense gravar més discos»
L’històric grup alemany actua aquest dissabte al Sant Jordi Club i presenta disc, ‘Rock believer’, i encapçala el festival Barcelona Rocks, que substitueix aquest any l’ajornat Rock Fest i que ofereix també actuacions de Saxon, Angelus Apatrida i Eclipse. Parlem amb el seu guitarrista solista, Matthias Jabs
Venen d’una gira per Europa de l’est: Polònia, Estònia, Lituània... Scorpions han treballat des de fa molts anys la seva projecció en aquests països. ¿Com han viscut aquests concerts amb la proximitat d’una guerra?
El públic de l’est d’Europa està encantat que anem allà. Tothom recolza Ucraïna. En els últims 30 anys hem anat moltes vegades a aquests països, i a Rússia, i tenim una base de fans forta, amants de la música que no volen saber res de guerres. Per desgràcia, ja no podem tornar a actuar a Rússia, ni a Ucraïna. És molt trist.
La seva cançó ‘Wind of change’, el 1991, s’inspirava en els últims dies de l’URSS, i ara li han retocat la lletra perquè, segons han declarat, «romantitzava» aquest país.
Al públic li encanta que la toquem, i en aquesta nova versió. He de dir que ‘Wind of change’ no la vam escriure a causa de la caiguda del mur de Berlín, sinó una mica abans, quan podies veure els canvis que experimentava la Unió Soviètica. Ara, amb la guerra, tot ha canviat. És una situació massa brutal per inspirar-te a fer una cançó.
Tornen a Barcelona després de treure ‘Rock believer’ l’any passat. ¿La relació amb el rock és un assumpte de fe?
La cançó que dona títol al disc es refereix que hem dedicat tota la nostra vida al rock-and-roll. Mai hem tingut un pla b. És així com vivim. Fa uns dies es van complir 45 anys de la meva entrada al grup i durant tot aquest temps ha sigut així, i no només per a nosaltres, també per als fans.
Va entrar a Scorpions el 1978 i va debutar a l’àlbum ‘Lovedrive’. Enrere va quedar l’etapa del grup amb el guitarrista Ulrich Roth. El canvi de so va ser important.
Sens dubte. En els 70, el grup va mirar de trobar el seu estil i amb mi van trobar un nou so, sobretot a partir de ‘Blackout’ (1982). Crec que ‘Rock believer’ s’acosta al que vam fer llavors, perquè, amb la pandèmia, no vam poder treballar amb el productor que volíem, a Califòrnia, i el vam gravar a la nostra ciutat, Hannover, pel nostre compte.
Són un cas molt singular de banda europea continental que es va obrir pas en un ‘star-system’ britaniconord-americà. ¿Com ho van aconseguir?
Quan m’hi vaig unir, el grup va actuar als Estats Units per primera vegada i tot va ser molt ràpid. Vam tenir la sort de tenir un mànager que portava Ted Nugent i Aerosmith. Vam poder ser teloners de Ted i accedir a grans audiències, i vam causar un impacte, tot i que només toquéssim 45 minuts. Un dia, crec que va ser a Seattle, Ted va entrar al camerino i ens va dir: «tios, abaixeu una mica el ritme, perquè em costa seguir-vos». I ja el 1982 vam ser caps de cartell, i tenir èxit als Estats Units ens va ajudar a tenir-lo també a Europa.
Inclòs el Regne Unit, un país generalment opac davant el rock fet en altres països europeus. Allà creixien les bandes de la New Wave of British Heavy Metal.
Ells van inventar el rock: Beatles, Stones, Led Zeppelin, The Who, Cream... Ho vam poder veure en la cerimònia d’obertura dels Jocs Olímpics del 2012. Respecte a la New Wave of British Heavy Metal, no sé per què, però mai ens hem preocupat gaire de les onades i tendències. Estàvem molt ocupats fent quatre concerts a la setmana, gravant discos... Cada àlbum tenia més èxit que l’anterior.
A Espanya, la balada ‘Still loving you’ va arrasar en els 80, i va portar públic femení al món metaler, un àmbit tradicionalment masculí.
Les balades van atraure noies a Scorpions i ens van obrir les portes al ‘mainstream’. També ‘Always somewhere’, ‘Holiday’ ... Però ‘Still loving you’ va tenir un èxit monstruós a França, Espanya, Portugal... La continuem tocant. És una gran cançó.
El 1984 van fer girar amb Joan Jett & The Blackhearts. A Barcelona, ells amb prou feines va poder actuar: la banda va haver d’abandonar l’escenari per la pluja hostil de monedes i objectes que va rebre.
Ho recordo bé. També va passar a Alemanya. Ens va saber molt de greu per ells, que tenien llavors aquell gran tema anomenat ‘I love rock’n’roll’. Nosaltres teníem un públic tranquil, però amb ells va sortir el seu costat més extrem. Va ser estrany. Mai ens havia passat, ni ens tornaria a passar.
Les tribus urbanes estaven molt marcades llavors: «jo soc heavy, tu ets punk: ets el meu enemic».
És veritat, la cosa anava de ser rocker o no. Ara hi ha massa estils musicals, és difícil seguir-los tots.
Aquesta vegada, a Barcelona encapçalen un festival que inclou un altre clàssic, Saxon.
Em ve molt de gust veure’ls. És una banda que sempre ha estat allà, tot i que no hem coincidit gaire a les gires. Però és molt remarcable que una banda com aquesta continuï tocant. Molt respecte. No és fàcil.
A la seva gira actual, com és costum, deixen de banda el repertori anterior a la seva arribada al grup.
Al ‘tour’ anterior fèiem un ‘medley’ dels 70, però aquest material, fins i tot arreglant-lo, ja no encaixa en el nostre repertori. És el passat. Fem una barreja de clàssics com ‘Rock you like a hurricane’, ‘Bad boys running wild’, etcètera, i els temes de ‘Rock believer’.
El 2010 van anunciar la seva gira de comiat i després es van retractar. ¿Com veuen ara aquella decisió?
Em vaig trobar amb Klaus [Meine] en un aeroport i li vaig preguntar: «¿D’on ha sortit que ens acomiadem?». Em va dir: «No ho sé». Pensava que era cosa seva. Va resultar ser una idea del ‘management’, que Klaus i Rudolf [Schenker] van acollir, però després ens vam adonar que les fans, les agències, els promotors, no volien que paréssim. L’MTV ens va demanar si ens venia de gust fer un ‘unplugged’, i vam dir: «Intentem-ho».
I han seguit des d’aleshores. ¿Ja no tornaran a anunciar una última gira?
La nostra agència està agendant xous per al 2024, i resulta que el 2025 és el 60è aniversari del grup. No, no anunciarem un «últim concert», sigui quan sigui. Tenim salut per ara, i ens continuem divertint.
Veiem bandes com The Who o els Stones, que voregen els 80, i en actiu.
Jo en compliré 68 a l’octubre, i els meus companys estan en els 74-75. És bastant al·lucinant, sí, dedicar tota la teva vida a això. Mick Jagger en complirà aviat 80. És increïble.
¿L’imaginari del hard-rock i el heavy-metal està anquilosat entorn dels grans noms de sempre?
La sensació és una mica que els dinosaures es van morint i que és dur per a les bandes joves seguir la seva estela. Les veiem als festivals, però, no, omplint grans recintes per si mateixes.
¿Hi haurà més discos de Scorpions?
No ho sé, depèn de les cançons. Un nou àlbum hauria de ser almenys tan bo com l’anterior. Realment no el necessitem. Ja en tenim molts i podríem continuar fent gires per sempre sense gravar més discos. Ho farem només si val la pena.
Notícies relacionades
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
