Sigur Rós, un refugi davant l’amenaça de catàstrofe

Músiques reconfortants contra el soroll del món, balsàmiques, acollidores, per imbuir-nos-en des del nostre iglú. Les inclemències globals (pandèmia, guerres, crisi climàtica) es fonen ara en l’agenda de molts creadors, i no sorprèn que envoltin per complet la nova obra d’un grup tan associat a la poesia de la natura com Sigur Rós. D’aquí surt el disc que, amb relativa sorpresa (sabíem que estava a punt, només faltava precisar el dia), va posar aquest divendres en circulació.

El seu títol, ‘Átta’ (‘vuit’ en islandès, al·lusió al fet que és el seu vuitè disc), transmet un distanciament asèptic, en línia amb la sensació de desemparament que flota en les 10 composicions. Aquesta vegada, Sigur Rós ha tingut temps per treballar en l’àlbum, donada la dècada transcorreguda des de la seva entrega anterior, ‘Kveikur’ (2013), si bé els seus integrants han reconegut que, en aquest llarg període, van manejar un altre projecte discogràfic que es van veure incapaços de culminar i que van deixar al calaix. Així, ‘Átta’ ve després del creu i ratlla, i havent acollit, de tornada a casa, un dels integrants històrics, Kjartan Sveinsson.

Fusió total

Crida l’atenció que ‘Kveikur’, concebut en temps suposadament menys inquietants, resultés ser molt més intimidador i eixordador que aquest ‘Átta’ –la seva primera clau és la mínima presència de percussions i la delicada presència simfònica de la London Contemporary Orchestra, amb direcció de Robert Ames–. Aquest és el seu àlbum més paisatgístic, eteri i propici al recolliment mental, i s’assenta en una fusió quirúrgica de l’instrumental de la banda (no només electrònic: banjos, metal·lòfons, pianos de joguina) i els efectius orquestrals. Tot conflueix en una maror que s’obre pas a través d’artefactes com ‘Blóðberg’, tema que al·ludeix a les plantes medicinals i el vídeo del qual és potser el més sinistre de la banda: imatges de la terra en un estat terminal, amb arbustos deshidratats i cossos inerts amuntegats.

Però Sigur Rós no és tant aquí per enfonsar-nos sinó per donar-nos esperança, i la veu de Jón Birgisson és portadora de consol i sentiment, enfrontant-se a horitzons infinits i cavalcant sobre aquesta percussió ‘minimal’ que connecta amb els batecs del cor. Temes de títols nuclears: ‘Skel’ significa ‘closca’; ‘Klettur’, ‘roca’. I un cant purificador a ‘Ylur’ (‘càlid’), buscant la redempció i l’escletxa de llum fins aquesta conclusió anomenada ‘8’, que en els seus gairebé 10 minuts sembla deixar la porta oberta amb la seva lànguida fosa a negre.

Culmina un cicle de músiques immersives, potser massa esteticistes per a certes sensibilitats, però que desenvolupen d’una manera distintiva els alts ideals de bellesa esgrimits per Sigur Rós. Ho podrem constatar en el concert (sense orquestra) que oferirà el 7 de juliol al Cruïlla. Jordi Bianciotto

Altres discos de la setmana

El vuitè elapé d’Isbell des que el 2007 va abandonar els Drive-By Truckers confirma el músic d’Alabama com un dels pilars del so Americana actual; un cantautor especialment dotat per atrapar en cançons de so robust però emocionant les vides i contradiccions de la classe treballadora del sud, en la tradició de John Prine, de Townes van Zandt i d’un Bruce Springsteen a qui en aquest disc s’acosta més que mai. Rafael Tapounet

Notícies relacionades

La vida sense Paul Auster

Viatge cinematogràfic a Brooklyn

Vuit anys després del seu últim senyal, en un format de cambra (‘So there’), i algunes maniobres orquestrals després, l’extimoner de Ben Folds Five recupera la seva pulsió de ‘piano man’ amb instint per al refinament pop i els textos no exempts d’observacions punxants. Un cançoner exquisit, en què ret honors als herois anònims valent-se d’arpegis amb àngel i dinàmiques amb múscul, per alinear sense complexos en la línia d’un Wilson o un Costello. J. B.

En un món que és com una gran habitació compartida on estem tots apinyats i amb un mòbil a la mà, ¿importa l’origen? Si ets Pedro Martins, importa. El jove artista de Brasília, guitarrista prodigiós, fill de la cultura en mode ‘scroll’ –ara això, ara allò–, còmode en el terreny estrany, fa cançons d’ànima pop, so ‘lo-fi’ i molt entrellat formal. A ‘Rádio Mistério’ col·laboren rars del jazz com Thundercat i JD Beck, el seu mentor Kurt Rosenwinkel i, atenció, Eric Clapton (!). Però tot està impregnat d’un caràcter inequívocament brasiler, relaxat i somiejat. El toc universal i el local de la mà en pop global, mil·lennista i amb saudade. Roger Roca