Cyril Kamer, el fenomen del rap sortit del ‘baix món’ barceloní: «Del dolent hem tret el bo»

El raper del barri del Besòs i el Maresme mostrava en la seva primera cançó (‘Somos’), amb Moha The B –l’amic i raper que el va animar a cantar–, uns versos que serveixen encara de carta de presentació. «La poli picaba a casa; mama pregunta 'qué pasa'; mama, ¿sabes lo que en verdad pasa?; que Santa Claus nunca pasaba por casa».

La vida deCyril Kamer abans de començar en la música era –diu– «molt senzilla». «El barri, amb els meus amics, futbol...», explica el barceloní, que concedeix per primera vegada una entrevista. «Mai m’ha faltat un plat, tot i que sí que em sentia diferent dels altres nens quan era Nadal, amb el treballador social a casa sempre, les ajudes del govern... Et sents menys. Però, al final, gràcies a això mira el que ha sortit. El que deia 50 Cent: del dolent hem tret el bo».

Com poden llegir, té molt clar el seu referent i, de fet, en les seves cançons hi ha una intro que el presenta com «el 50 Cent europeu». «M’identifico amb el que ha viscut ell. Ha passat per problemes i aquests problemes els ha convertit en música», confessa, abans d’explicar que Michael Jackson ha sigut una altra inspiració. «I quan vaig arribar a l’institut els meus companys llatins em van ensenyar reggaeton, Daddy Yankee.... A l’insitut vaig veure tots el tipus de música que hi havia», afegeix el jove, d’ascendència camerunesa, que es defineix com una persona introvertida i un artista ambiciós i perfeccionista.

Amb la força del drill

Cyril Kamer ha publicat gairebé una trentena de ‘singles’ com a artista independent fins al dia d’avui. «Tenia clar que havia de ser real. Jo no he d’inventar, només pensar què va passar el dia tal i surt gairebé sol», afirma. Rap de carrer, històries personals, també més sentimentals (‘Cinderella’ és el seu èxit més gran), i molt drill, un subgènere fosc, cru i més violent cultivat als barris de la perifèria. «La música influeix, però no té el poder de fer que un nen surti al carrer i faci una bogeria, això ve de l’educació dels pares», opina.

Tot i això, Cyril Kamer apunta que ara mateix està «evitant problemes», i fa menció al judici per robatori del qual va sortir absolt fa un parell de mesos. «No m’identifico amb el drill fosc, m’agrada que vinguin pares a dir-me que els seus fills escolten la meva música, i a ells també. M’omple més això que un problemet amb un altre», afirma l’artista, compositor de temes transparents i sense cartró que atrauen, sobretot, joves (al vestidor del Barça sona a través d’Alejandro Balde).

«‘Vengo del bajo mundo; de menor haciendo misiones’», canta a ‘9 de marzo’. I respon: «‘He hecho cosas mal y que no debería haber hecho, pero no lo puedo cambiar. He nacido como he nacido y en el lugar que he nacido. No puedo arrepentirme de algo que ahora son mis letras y me está dando todo esto’».

Un nou referent

Notícies relacionades

Expedient Morad: el raper, més enllà de la fitxa policial

‘La banda del pati’: el perquè de l’auge de la música urbana en català (¿i de la llengua?)

La seva vida ha donat un tomb impensable. La seva mare, explica, ha deixat de treballar. «Tot ho faig per la meva família. El meu objectiu és una casa i donar una bona vida a la meva família». Cyril Kamer sap que és un dels artistes negres que estan sobresortint a Espanya encoratjats sense gairebé referents al país. «Era obvi que [els fills d’immigrants] arribaríem al món de la música com ha passat als Estats Units, França, Londres... No teníem referents, però hem tingut els americans. M’alegra ser ara un d’ells i pensar que els que venen darrere meu sí que en tenen un», comenta l’artista, que el 27 de maig actua per primera vegada a Barcelona (a la sala Razzmatazz) i el 10 de juny al Share Festival.

L’artista barceloní comparteix un últim pensament: «M’he adonat que la gent de dalt de la indústria, la que controla de veritat, gent més gran que no entén tot això, continua fent-se la cega. Prefereixen continuar inflant artistes que són productes. Tu preguntes als barris què s’escolta i veuràs les respostes. És una realitat que no pot tapar ningú. No estic nerviós perquè no m’acceptin, perquè ho acabaran acceptant».