La caixa de ressonància

Els músics a qui els agraden els altres músics

El mite del creador aïllat i autosuficient ha entrat en crisi amb l’entrada en escena de les escoles superiors de música i l’auge del sentiment de comunitat, factors que fomenten el coneixement mutu entre els creadors i que propicien una sigil·losa revolució en l’escena catalana

  • ¿S’ha retirat Mike Oldfield?

  • ‘Popular 1’: el fetitxe compleix 50 anys

Els músics a qui els agraden els altres músics

Gemma Mart

1
Es llegeix en minuts
Jordi Bianciotto
Jordi Bianciotto

Periodista

ver +

Entro a Luz de Gas per anar a veure actuar un grup de joves entusiastes anomenat Self Destruction, que toca (molt bé) una mena de jazz-funk lliurepensant i el teclista del qual, Eloi Compte, és fill d’uns amics, i topo amb Lluís Cabrera, l’històric factòtum del Taller de Músics. El veig en aquest estat tan natural en ell, barreja d’excitació i enuig simpàtic. «¡Aquests nois són millors que la banda de Springsteen, cal fer-los cas!», rondina, i afegeix un elogi de les noves generacions de músics, que es recolzen mútuament i «van als concerts dels altres músics».

Que els músics vagin als concerts dels seus col·legues pot semblar una bajanada, però no és una cosa que hàgim pogut donar sempre per descomptat. Venim de l’autodidactisme i de cert aïllament del creador, un rol alimentat pel mite de l’artista autosuficient, que fabula a partir del seu insondable univers interior i perd el món de vista. Però això ha canviat amb les escoles superiors de música, de les quals Barcelona va molt ben assortida: tenim el Taller, el Liceu, Jam Session, SAE, la pública Esmuc. Aules en les quals es respira el coneixement de l’altre i la percepció d’anar tots en un mateix barco. És així com potser t’adones que les teves idees genials potser no ho són tant.

Notícies relacionades

Uns dies després, entrevisto Judit Neddermann, que no fa tant era alumne del Taller, i m’explica que, en efecte, observa com en els últims anys ha prosperat certa noció de xarxa de companys que se segueixen els uns als altres, i que connecta amb l’actual auge de les col·laboracions. Músics que toquen als discos dels companys i després, en els concerts, arrossegant amics i seguidors. Hi ha un «sentiment de pinya» que es fa fort davant la sensació (molt exacta) que allà fora fa fred i que convé donar-se suport mutu. Pot passar que els músics acabin assemblant-se uns a d’altres, tot i que també el contrari, que la consciència d’aquest risc els empenyi a diferenciar-se i a buscar la seva pròpia veu.

Els efectes són palpables i destacats. Ja no és només una Rosalía, una Sílvia Pérez Cruz o un Marco Mezquida: noves onades de talents sorgides d’aquestes escoles i d’aquests climes creativament promiscus estan revolucionant sigil·losament l’escena catalana.