Novetat editorial
Victoria Bermejo, ‘flâneuse’ i escodrinyadora: «Estic en contra de fer panegírics del patiment»
L’escriptora i guionista barcelonina publica la seva primera novel·la per adults, la divertida i sense prejudicis ‘Sí, lo hice’
En els punts suspensius d’un formulari que intentés definir-la –una tasca gens senzilla-, la barcelonina Victoria Bermejo escriuria sense por d’equivocar-se «escodrinyadora i ‘flâneuse’» perquè aquesta sembla ser la seva manera lleugera i vital de ser al món: mirar i passejar. Més oficialment, es pot recordar la seva feina de guionista de televisió i cine, com a documentalista, d’autora de literatura juvenil i una memorable sèrie infantil, ‘Cuentos para contar en un minuto’, amb l’enyorat Miguel Gallardo, pare de ‘Makoki’. Ara acaba de saltar a la ficció per adults amb la novel·la ‘Sí, lo hice’ (Pepitas de calabaza) en què s’han donat cita el seu desacomplexat sentit de l’humor, la seva mirada neta i exempta de mistificacions i les seves innegables ganes de jugar amb una trama que, de ser un còmic –una de les coses que millor coneix aquesta autora–, només es podria dibuixar amb línia clara.
Amb aquest títol com de pirueta de la qual s’ha caigut dret finament, Bermejo retrata dues dones que viuen una trama especular a la Barcelona d’ara mateix. Una és Natalia Adler, escriptora d’èxit i l’altra, aspirant a ser-ho, admiradora i espia de la primera que vol copiar-la en tot: no només el que llegeix sinó també el que menja, per aconseguir màgicament el premi de ser reconeguda. I en la història, convertides una i una altra en figura i reflex, ocupen –sense saber-ho la primera, l’autora exitosa– apartaments contigus mentre la música (amb preeminència de David Bowie) que escolten i que es filtra a través de les parets teixeix un vincle subtil i invisible entre totes dues. Una ‘playlist’, creada per la filla de Bermejo, exhibeix la banda sonora de la novel·la.
Finalment, el que ha escrit l’autora és una novel·la feliç, un terme que a molts els pot semblar un material altament perillós i que ella no rebutja. «Ja patim prou en la vida, per això estic totalment en contra de fer panegírics del patiment. No m’interessa estar perseguint l’adjectiu 15 anys. D’altres ho fan i ho fan molt bé, però no va amb mi. Com defensa una de les meves protagonistes, s’han fet bons llibres a partir de passar-s’ho bé», afirma l’autora, partidària a més de l’extravagància, com demostren els seus personatges i els molt poc previsibles girs argumentals de la trama.
Perfum de ‘thriller’
A Bermejo, fa molts anys una pitonissa li va pronosticar que si feia un ‘thriller’ triomfaria moltíssim. Aquí, sens dubte, no l’ha escrit però la història desenvolupa una intriga que coqueteja amb la novel·la negra: «El ‘thriller’ se’m devia quedar com a la rereguarda però, vaja, no sabria com abordar una novel·la d’aquest estil. No em veig interrogant el comissari Loperena si la bala ha entrat per l’esquerra o per la dreta».
Assegura, ironitzant, que el més pròxim a un historial delictiu que ha tingut és robar un xiclet de nena, tot i que el misteri que tanca la seva novel·la funcioni amb mecanismes semblants als de les novel·les policíaques. «M’intriga veure els meus personatges en una disjuntiva. Em veia preguntant-me amb interès què és el que faria aquesta tia per tirar endavant. En el fons és el joc de la vida».
A la novel·la de Bermejo hi ha dos homenatges de calibre, que expliquen les seves lectures i influències. Si l’escriptora famosa es diu Natalia no és per cap altra cosa que per la gran Natalia Ginzburg. Si s’anomena Adler, això remet a la brillantor i la desimboltura de l’assagista nord-americana Renata Adler –«una comedianta de fragments que m’encanta»–. Però hi ha molts més noms en el seu petit altar literari particular, marcat pel conte i la distància curta, tot i que en aquesta ocasió hagi abordat una novel·la: «Hi ha John Cheever, per descomptat, però també Julio Ramón Ribeyro i Salvador Garmendia i els contes de Mercè Rodoreda, magnífics i molt menys citats que les seves novel·les». Diu aquesta optimista insubornable que llegir és com tenir la vida assegurada perquè saps que sempre disfrutaràs i que, com diria el seu estimat Ramón Trecet, del que es tracta és de «buscar la bellesa en aquest punyeter món». Amb alegria i música de Bowie.
