Elena Francis, la primera ‘influencer’ de la història

La descripció és tan audaç que ha acabat posant títol a la mateixa producció i dona pistes sobre la vocació amb què va néixer: «Volíem explicar a l’Espanya del 2023 com era aquell espai de ràdio i què va suposar per a les generacions de dones que el seguien diàriament amb devoció», explica Mónica Artigas, directora del documental. 

El resultat és un viatge en el temps amb ressonàncies sentimentals i morals que, a part de repassar les moltes singularitats i zones d’ombra que poblen la història del programa, retrata la societat espanyola de l’època amb el detall d’un quadro hiperrealista i posa en evidència que el país ha canviat molt en poques dècades.

Espanya paralitzada

I és que el Consultorio de Elena Francis no va ser un exitós espai radiofònic més. A la dècada dels 50, els 60 i primera meitat dels 70 –va estar en antena fins a 1984, però en l’etapa democràtica va tenir un impacte molt menor–, Espanya sencera es paralitzava cada tarda quan sonaven les primeres notes d’‘Indian Summer’, la melodia del programa, i es disposava a escoltar els consells que una amable però ferma veu femenina, a qui ningú posava cara però que tots coneixien a la perfecció, oferia en resposta a les preguntes que les oients li havien enviat prèviament per carta. 

S’escoltava a les cases i a les fàbriques, sonava als patis de veïns i a les botigues de la cantonada, el seguien solteres i casades, modistetes i estudiants, àvies i netes. «Produïa una hipnosi col·lectiva perquè se sentia a tot Espanya alhora amb un calat social inèdit fins aleshores», descriu la professora de la Universitat Jaume I Rosario Raro, una de les 20 veus del món acadèmic i de la comunicació que participen al documental per analitzar el programa i la dimensió mediàtica i social que va tenir.

En realitat, l’espai va néixer amb una mera aspiració comercial a iniciativa dels amos de l’Instituto de Belleza Elena Francis, que volien promocionar els seus productes en una Espanya pobra i aïllada que aspirava a passar d’una vegada la pàgina de la postguerra. Va saltar a les ondes el novembre de 1950 en la sintonia de Radio Barcelona i, en vista del seu èxit, el 1966 va passar a Radio Peninsular, de Radio Nacional. 

La part més exitosa del programa, la que deixava embadalida l’audiència davant les ràdios de cretona, la formava la mitja dotzena de cartes d’oients, gairebé sempre dones, que es llegien cada tarda en antena, carregades de consultes de tota mena, i sobretot les respostes que oferia Elena Francis, a qui va posar veu en els primers anys la cantant i locutora Maruja Fernández, corista d’Antonio Machín en les seves estones lliures.

Moral del moment

Les inquietuds de les oients i les recomanacions de Francis permeten traçar un mapa de les expectatives vitals de les dones del moment, però també de la moral que flotava en l’ambient, sovint com una llosa. «Elles escrivien buscant alleujament als seus problemes, però el discurs de la consellera era clarament adoctrinador», apunta la historiadora Gloria Nielfa sobre una relació epistolar radiada que als anys més promiscus va arribar a superar les 10.000 cartes mensuals, obligant l’Instituto de Belleza a contractar un batalló de secretàries per classificar totes les missives que rebien les seves bústies. Les que marcaven amb un asterisc quedaven vetades perquè eren d’una temàtica delicada.

La producció es fa ressò de la sorprenent troballa d’un milió d’aquelles cartes en una masia de Cornellà el 2005 i en reprodueix algunes junt amb les respostes que va brindar la guru. És en aquesta part que el documental es mostra més revelador i, per moments, esgarrifós. A una oient que exposa els seus plans de casar-se amb un home negre, la consellera li adverteix: «Aquest matrimoni no li convé. Pensi en els seus futurs fills i en les seves relacions socials, el seu nòvio no serà ben acollit a causa de la seva raça». El seu futur sentimental està al costat d’un home blanc, com vostè». A una altra seguidora que es mostra disgustada perquè el seu marit mira altres dones, li suggereix: «Sigui comprensiva, no l’hi recrimini». 

Però el passatge més abracadabrant del documental és la lectura de la carta d’una oient que es declara terroritzada perquè el seu marit la pega des del dia que es van casar. La denúncia de maltractaments sona sobre els rostres de cinc convidats a una tertúlia intergeneracional que queden bocabadats a l’escoltar la resposta de l’oracle radiofònic: «En aquesta vida estem per patir i cada un porta la seva creu. Tingui resignació. Procuri complaure el seu marit i no li porti la contrària», li recomana Elena Francis.

«El consultori estava en sintonia amb el model de feminitat que imposava el règim i va aconseguir influir en diverses generacions d’espanyoles, a les quals va transmetre els valors del franquisme», observa al documental l’investigador José Emilio Pérez, autor de diversos assajos sobre la història dels mitjans de comunicació a Espanya. «No oblidem que els censors eliminaven dels guions allò que consideraven inapropiat i trucaven a la ràdio per assenyalar el que no els agradava. Al final, els propis professionals acabàvem autocensurant-nos», afegeix el veterà periodista radiofònic Miguel Ángel Nieto.

Era un home

El 1982, l’escriptor Gerard Imbert, que també participa en el documental, va revelar en un llibre un dels secrets més ben guardats de la història sentimental d’Espanya de l’últim segle: Elena Francis no existia i era un home qui escrivia els consells i de vegades també les cartes. Aquell home era el periodista i crític taurí Juan Soto Viñolo, col·laborador d’EL PERIÓDICO DE CATALUNYA mort el 2017, que entre 1966 i el tancament del consultori va exercir de guionista del programa.

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

El documental reprodueix una entrevista televisiva en què Soto explicant a Mercedes Milà l’actitud «estrictament periodística» amb què es va plantejar aquella tasca i dona veu a la seva filla, Verónica Soto, que el recorda febrilment entregat a la seva màquina d’escriure. «El meu pare no compartia les idees d’Elena Francis. Era un home d’esquerres i de mentalitat molt més oberta del que reflectien els guions. Per ell, acceptar aquell encàrrec va ser una aposta professional», assenyala la filla del periodista sobre una de les paradoxes que tanca el mític consultori radiofònic. 

Una altra, no menor, la resumeix Mónica Artigas, responsable del documental que ara recorda el seu llegat: «Aquelles cartes i respostes ens recorden d’on venim i el que ens queda per aconseguir. Estrenar el documental el 8 de març és una manera de rendir homenatge a aquelles dones que van fer possible el que avui tenim», conclou la realitzadora.