Jesse Eisenberg i Adrien Brody s’infecten de masculinitat

Fa anys que les tares consubstancials a la masculinitat estan convertides en assumpte cinematogràfic de capçalera, i –amb motiu– la majoria de les pel·lícules que en parlen se centren en els danys que causen a les dones. ‘Manodrome’, presentada aquest dissabte a concurs a la Berlinale, mira d’explorar els efectes que aquest virus té en un home psicològicament vulnerable.

En qualsevol cas, no es mostra interessada en utilitzar el seu protagonista com a representant ni del moviment vehiculat pels anomenats ‘incels’ –cèlibes involuntaris– ni del tipus de l’espectacularització del misogin encarnada per ‘influencers’ com Andrew Tate. «No he volgut fer una pel·lícula sobre l’extrema dreta ni sobre internet», ha assegurat davant la premsa el seu director, el sud-africà John Trengrove. «És una crisi més àmplia, causada per homes que reprimeixen els seus sentiments i els compensen amb hiperagressivitat i postureig». 

‘Manodrome’ se centra en un conductor d’Uber que, mentre mira de lidiar amb l’ansietat que li generen la seva imminent paternitat i la recent pèrdua de la seva ocupació, s’esforça per amagar els seus traumes –l’abandonament patern, una infància marcada pel sobrepès, l’atracció no assumida per les persones del seu mateix sexe– sota els músculs que nodreix de manera obsessiva al gimnàs; a la seva pell.

Notícies relacionades

‘El triángulo de la tristeza’: el món s’enfonsa en la caca

Rosalía exhibeix la seva formació clàssica a Lux: “En la seva manera de cantar es nota que hi ha uns coneixements musicals profunds, com en els Beatles”

Jesse Eisenberg ofereix una de les seves millors interpretacions gràcies a la seva capacitat per suggerir terror, fragilitat, desesperació i ràbia impostada a tall d’escut. Al seu costat, donant vida al guru d’una secta que promou una virilitat basada en el menyspreu absolut a la dona, Adrien Brody exhibeix la combinació idònia de carisma i perill. De fet, el treball dels dos actors és el millor d’una pel·lícula que, en última instància, es mostra menys atenta a explorar les connexions de la seva premissa amb el món real que a prendre un batibull de préstecs de pel·lícules com ‘El club de la lluita’ (1999) i ‘The Master’ (2012), i que per moments amenaça d’establir despistades connexions entre la misogínia i l’homosexualitat latent.

Pitjor encara, el destí del seu antiheroi protagonista sembla determinat des de l’instant mateix en què el veiem per primera vegada, i a mesura que el veiem enfonsar-se progressivament en la misèria es fa cada vegada més difícil interessar-se en ell i molt més en la possibilitat de la seva redempció.