Serrat: «Si no hagués existit Raimon jo mai hauria pujat a un escenari»

Hi va retornar quan era un jove i «deixava els llibres» per abraçar aquella dona que va inspirar la seva aventura i la seva tornada. Els que peregrinen ara rere les empremtes d’aquest carrer que sembla perdre’s entre la ciutat bulliciosa trobaran, i és atzar segurament, un senyal que la confronta i que diu això exactament: «‘Si no tuvieras miedo que harias?’».

Amb aquesta grafia, sense els accents que corresponen, sense l’interrogant adequat, el grafiti és com una fuetada a la via. Ho remarca una altra casualitat, que és un avís de trànsit, en majúscules: «ACCÉS TALLAT». La paraula ‘por’, central en la poesia cantada per l’artista de Xàtiva, és allà com si parlés d’un altre temps, quan «a vegadas la pau» no era «més que por». De vegades la vida no era més que por.

Xàtiva és, cap al tard, al caire de la melancolia que refulgeix en algunes de les seves cançons, no en aquella altra que va cridar, amb joia de joventut i de ràbia, «Al vent, la cara al vent, el cor al vent...». Aquest va ser un himne atrevit que va esquinçar les vestidures de l’antiquíssim rigor i va omplir les universitats i altres soterranis de la il·lusió que podia estar començant el final de la dictadura. Al vent, la cara al vent... Diguem no. Raimon va ser, en aquells anys del racionament (del menjar, del vent de la llibertat), un himne en marxa. Totes les seves cançons tenien el segell d’Al vent i del cant a la mare, la ràbia i l’arrel jugaven juntes al carrer Blanc, eren part de l’educació d’una època que necessitava cançons i llibres, per cantar i dir el que no estava previst als quaderns escolars.

Es taral·lejava Raimon com de seguida es va cantar Serrat o Paco Ibáñez, igual que llegíem José Agustín Goytisolo o Juan Marsé. Aviat el Noi del Poble-sec va incorporar al repertori democràtic les poesies dels poetes destronats pel franquisme i taral·lejar Antonio Machado, per exemple, era equivalent a cantar la Internacional.

Raimon era de poques paraules, com si aquesta alegria que vessa en persona es guardés dins de l’estoig dels versos de Salvador Espriu o d’Ausiàs March. Era un company que esperava un senyal per posar-se en marxa a favor de qui vingués cantant pel seu camí.

Ahir Joan Manuel Serrat, quan li vaig parlar d’aquest homenatge al poeta del carrer Blanc, em va dir una cosa que vaig voler destacar al titular: «Si no hagués existit Raimon jo mai hauria pujat a un escenari». És difícil trobar un senyal com el que emet aquesta amistat, en una direcció o una altra, així que aquesta dotzena de paraules de Serrat constitueix una dutxa mediterrània per remarcar la personalitat, la que es veu, la que no es veu, del que ens va ensenyar a cantar el que, d’altra banda, també sembla una admonició de Camus o de Sciascia: «Diguem no. Nosaltres no som d’eixe món».Indesinenter. Esgotat per la novetat de sentir-se assaltat per les preguntes del periodisme anys després d’haver dit adeu a tot això, el poeta d’Al vent torna a l’hotel on passa aquests dies, Annalisa al seu costat, aquest matrimoni es riu de les fotos en les quals semblen, diuen ells, com «dos vellets passejant» pel costat de la seva biografia. No hi ha una paraula, o un gest, que denoti aquest cansament. Riuen com nois abans d’anar-se’n al sopar en un col·legi major.

Abans, a pocs quilòmetres, deia algú que sap de l’«humor sorneguer» del cantautor més seriós dels últims seixanta anys (des que va inventar a la part del darrere d’una vespa l’himne dels temps sense aire) quin és el poema (d’Espriu) que amb més ardor guerrer bull al seu cap: Indesinenter.

«Nosaltres sabíem/ d’un únic senyor/ i veiem com/ esdevenia/ gos».

Qui el recita fins al cant és Vicente Todolí, cultivador de cítrics en una finca que és una terra de colors, un dels grans faedors de l’art mundial. Per a ell aquests versos cantats per Raimon constitueixen l’himne d’«un historiador que primer va cantar contra el franquisme i que es va convertir en una màquina de comunicar poesia». L’hi vaig dir a Raimon, la cara de riure amb què mira quan parles d’ell. «Ha ha ha, ¿això va dir el Todolí?» I va dir també el Todolí: «Ausiàs March i Espriu. Gairebé res aquesta combinació que Raimon té al cap».

La cançó Annalisa. Els han dit socarrats, abrasats, perquè el 1707 Felip VI va cremar la ciutat i li va treure el nom per anomenar-la com ell. Per això al Museu de Belles Arts el retrat d’aquell incendiari apareix de cap per avall. La ciutat és ara una memòria i un present que aquests dies rendeix homenatge a un ciutadà que amb una cançó va integrar Xàtiva a la història de la lluita civil per la democràcia.

Cipriá Ciscar, socialista, exconseller, exdiputat, part de l’arrel valenciana d’aquesta lluita, deia ahir que Raimon «va convertir en música la paraula de l’època» i és Al vent, naturalment, el mirall d’aquella troballa. Sempre amb Annalisa. Ella és com una cançó seva, una persona amb una gran presència en la seva vida. Sí, és com una cançó seva».

Al vent. Francisco Brines era el seu amic. El poeta d’Oliva i d’Oxford, i del Madrid de nit, li va dir un dia a Àngels Gregori, 38 anys, ara la directora de la Fundació Francisco Brines, que a ell li va regalar el seu únic poema en valencià i Raimon el té inèdit. Un dia saltarà.

Ella mateixa, poeta, guanyadora del premi Ausiàs March, diu que Raimon, amb Joan Fuster, van compartir «l’ambició universalista» que va fer del valencià un mite obert al món. Ara que el grup Zoo, «de valencians que arrasen», ha omplert el Wizzink Center, ella es va explicar aquesta força: «Ve de Fuster, de Raimon, dels que es van atrevir a posar en primer pla la poesia d’Ausiàs March i d’una cultura, un des de Sueca i un altre des dels grans escenaris». Raimon «va actualitzar els clàssics» i ara aquests són matèria també dels estadis... «Els dos van fer d’una província un país».

La poeta no havia nascut quan Raimon muntava en vespa, però Al vent és el seu poema. «La senzillesa de la lletra, el compromís. És un poema actual». Falta que escoltem el que li va regalar Brines, el seu amic contemporani.

Isabel Burdiel, premiada per la seva manera d’explicar la història, tenia cinc anys quan es cantava Al vent a les facultats, i quan ella va entrar a la universitat aquell crit de 1963 continuava sonant. «La força d’un crit que no és obvi, que tots escoltem com a nostre. De l’antifeixisme valencianista, ara té l’aire d’un clàssic que apel·la a la renovació de la vida, a la joventut. Venia del món rural valencià i ens va arribar a tots. Fins ara».

Notícies relacionades

El final de l’era dels cantautors

Raimon, des de la talaia

El crit. Andreu Alfaro, Tápies, Antonio Saura, Rafael Pérez Contel, Joan Miró, Guinovart... A la seva manera tots reflecteixen a les seves obres dedicades al cantor de Xátiva aquest crit que és Al vent. Allà hi ha a la Casa de l’Ensenyament on va estudiar primària Raimon i on ara s’exhibeix part del seu llegat. En la posterior d’un dels quadros de Miró es llegeix, en català: «A Raimon, aquest personatge ocell que vol arribar al cel». El de Guinovart és el crit mateix, com si la pintura cridés. Li vaig preguntar a Manuel Vicent què significa aquest crit de Raimon. Va dir això: «En un futur llunyà, quan la transició es redueixi a cinc línies a batxillerat, quedaran dues imatges: el crit de Raimon cantant Al vent i la imatge de Tejero entrant al Parlament. Al vent no és una cançó. És un himne o un crit. A part d’aquest crit, si oblides totes les altres coses potser t’aproven a l’institut».

De vegades Raimon ve a Xàtiva, en silenci; veu els amics, saluda el veïnat, passa pel carrer que recorda un altre pròcer, l’Espanyoleto, o els papes, o el Tipògraf Martí, conversa, i se’n va. Ara arrela aquí amb el seu llegat, és un pròcer immortal. Va passar el temps en què un alcalde d’un altre temps va anar indiferent als seus concerts, però ell va deixar aquí el seu crit, que va sonar ahir a la nit en el silenci de Xàtiva junt amb els noms del seu amor, Annalisa, i de les seves cançons. Aquest és el seu crit.