El ‘NO-DO’ que va néixer fa 80 anys

La primera emissió del ‘NO-DO’ es va realitzar el 4 de gener de 1943. El seu primer locutor va ser José Hernández Franch i la música de la capçalera, creada especialment per al noticiari, va ser composta per Manuel Parada. Entre els continguts d’aquest primer número, l’ambient nadalenc a Madrid, la situació del front alemany durant la Segona Guerra Mundial, la moda en el pentinat i diverses informacions sobre països europeus.

L’estructura primera del NO-DO no tenia una definició coherent, no tenia blocs ni seccions i era una barreja miscel·lània en què les notícies se succeïen sense ordre jeràrquic i centraven la seva importància més en els textos que en les imatges i on la música s’utilitzava com a element de dramatització. De la producció d’un únic noticiari setmanal es va passar a dues (versions A i B) i, més tard, a tres (A, B i C).

Al llarg de la seva història, el NO-DO es va constituir com un element apologètic del franquisme i divulgador propagandístic de les bondats del model de desenvolupisme econòmic del règim. Era d’emissió obligatòria en tots els cines d’Espanya abans de la projecció de la pel·lícula (es distribuïa gratuïtament a les sales) i va ser un dels més eficaços aparells de propaganda del règim franquista des dels seus objectius inicials: «Fer arribar les notícies espanyoles al món sencer i realitzar documentals de propaganda general de la nostra pàtria servint al mateix temps els fins d’aquells elements nacionals que ho mereixin». En unes declaracions a la revista ‘Primer Plano’ (27-12-1942), Joaquín Soriano, el primer director del NO-DO, assenyalava que «el ‘Noticiario Español’ posarà en ridícul els cretins que ens difamen i augmentarà l’atracció que senten per nosaltres els qui, per cultes i honrats, ens aprecien i volen».

Des de les seves capçaleres, el NO-DO definia la seva identificació amb els valors del règim. La primera enregistrava imatges del so de campanes i il·lustrava la joia de la victòria amb la simbologia religiosa del nacionalcatolicisme. Una àguila que solca l’espai, similar a la imperial de l’escut nacional, surt d’Espanya i recorre el globus terraqüi, remarcant el lema del noticiari: «El món sencer a l’abast de tots els espanyols» (altres interpretacions identifiquen aquesta escena amb la vocació imperial del franquisme). Aquesta capçalera finalitzava amb la bandera espanyola vermella i groga (tot i que el blanc i negre no permetés discernir-ne els colors) onejant al vent i un recorregut panoràmic pels símbols de l’escut nacional. Posteriorment, a les successives capçaleres van anar desapareixent els elements més imperialistes.

Creat arran d’un decret del 29 de setembre de 1942 (tres anys després que acabés la Guerra Civil) dependent de la Vicesecretaria d’Educació Popular, els seus directors, Joaquín Soriano, Alberto Reig i Roberto Bieger i el periodista Alfredo Marqueríe van incloure en els seus continguts des d’imatges de la United News fins a les que emetien les estructures propagandístiques del Tercer Reich, ja que molts dels documentals internacionals procedien de la UFA alemanya. Per a la producció pròpia hi havia càmeres com Ramón Saiz de la Hoya, Ismael Palacios i Juan Manuel de la Chica. NO-DO tenia la seu central a Madrid i rebia material de les corresponsalies de València, Sevilla, la Corunya, Sant Sebastià, Palma de Mallorca i Barcelona. De l’estranger es nodria dels noticiaris de Gaumont, Metro News, Fox News i l’UFA, que ocupaven més del 50% de la durada total (entre 10 i 15 minuts). El 1957 es va integrar a l’INA (International Newsreel Association), que li va donar accés a materials de noticiaris internacionals d’altres països.

El NO-DO, que va néixer durant la Segona Guerra Mundial, va manifestar una postura progermànica durant els primers anys de la contesa publicitant les victòries de les tropes de Hitler als fronts europeus. Quan la derrota de les forces de l’Eix era imminent, el to va girar cap a una postura neutralista i posteriorment proaliada, sobretot arran del descobriment dels horrors dels camps de concentració nazis.

Notícies relacionades

Una plataforma d’IA per formular aromes que ha atret els Puig

Javier Cercas i Álex Sàlmon, al Cornellà Creació Fòrum

Durant gairebé 40 anys va ser model de la producció de documentals i noticiaris cinematogràfics i escola de tècnics, guionistes i directors. En total es van realitzar 4.016 noticiaris, 1.219 documentals que portaven el títol genèric d’‘Imágenes’ i 700 documentals especials. Durant els primers anys de TVE, la infraestructura del NO-DO va col·laborar amb el nou mitjà realitzant programes com l’informatiu ‘A toda plana’ i des de 1968 el noticiari va passar a dependre institucionalment de TVE, sobretot per eliminar la possible competència entre tots dos. Curiosament és en aquest moment quan sustitueix el nom de ‘Noticiario Cinematográfico’ pel de ‘Revista Cinematográfica’, canvi justificat des de les estructures del NO-DO per «intensificar la substitució de les notícies per reportatges. La notícia s’explica per si sola, però el reportatge requereix un ordre intern, una idea bàsica desenvolupada en imatges i amb text i música adequats». En realitat el canvi obeïa a la implantació de la televisió a Espanya com a referent dominant de la informació audiovisual.

Després de la mort de Franco al novembre de 1975, el NO-DO va continuar alguns anys presidint la informació a les pantalles de les sales de cine malgrat la desinteressada acollida del públic i la seva decadència, provocada per l’arrelament de la televisió. Poc abans, al maig de 1975, ja s’havia aixecat l’obligatorietat de projectar-lo a les sales de cine. L’última emissió va ser al maig de 1981. Els reportatges i documentals del NO-DO, de clar matís ideològic, han quedat per a la posteritat com a font històrica de documentació audiovisual. Les seves imatges, prescindint dels textos, s’han convertit en un important arxiu per il·lustrar i contextualitzar informacions d’actualitat.