¿On eren les dones artistes? Vuit llibres reivindiquen el seu paper en la història

Hessel va tenir aquell dia una revelació semblant a la que fa més de 50 anys va desencadenar Linda Nochlin al preguntar-se en el revolucionari assaig ‘¿Per què no hi ha hagut grans dones artistes?’. Trenta-set anys després què les Guerrilla Girls es plantessin davant el MoMA per criticar que l’única manera que una dona entri en un museu és fer-ho despullada com ‘La gran odalisca’ d’Ingres, les coses han canviat, però poc i a un ritme exasperantment lent. El 2023 serà el primer any en què la Royal Academy of Arts de Londres dedicarà una exposició individual d’una dona en el seu espai principal, Marina Abramovich. I, segons una recent enquesta per a YouGov elaborada per Hessel, el 30% dels britànics és incapaç de nomenar més de tres dones artistes. 

L’epifania de Hessel la va portar a fundar un molt popular compte d’Instagram (@thegreatwomenartists, amb més de 300.000 seguidors i llavor d’un popular pòdcast) i a escriure ‘Historia del arte sin hombres’ (Ático de los Libros), un assaig que recorre la història de l’art a la manera de la bíblia del gènere d’E. H. Gombrich. El seu títol és, de fet, una picada d’ullet irònica al canònic ‘La historia del arte’, amb una primera edició del 1950 que no contenia el nom de cap dona i, la setzena edició, només un nom. 

D’Elisabetta Sirani, desconeguda artista del renaixement, a Tracey Emin, la noia dolenta dels ‘young british artists’, ‘Historia del arte’ té alguna cosa de recuperació guaridora, igual que altres títols, com ‘Orgullo y prejuicios. En torno al arte de las mujeres’ (Tres hermanas), d’Amparo Serran de Haro i África Cabanillas, ‘Diferenciando el canon. El deseo feminista i la escritura de las historias del arte (Exit), de Griselda Pollock, i ‘Mujeres, arte y poder’ (Paidós), que inclou el famós assaig de Nochlin, l’espurna que va iniciar la revolució feminista en els estudis d’art. 

El cert és que les llibreries estan últimament plenes de novel·les, assajos i memòries ficcionades de dones del món de l’art sobre qui s’havia escrit poc o res fins ara i que per fi han trobat el seu moment. És el cas de la formidable ‘La arquitectriz’ (Anagrama), de la italiana Melania G. Mazzucco, que novel·la la vida de qui està considerada la primera arquitecta de la història, Plautilla Bricci, que va viure el ‘seicento’ italià, aquella Roma dels papes i la pesta plena d’intrigues excessos que tant es presta a la literatura. 

Mazzucco ja va demostrar el talent que posseeix per reconstruir vides des de la ficció a ‘Ella, tan amada’ (Anagrama), la novel·la sobre la fotògrafa i escriptora Annemarie Schwarzenbach, i ara se submergeix en el barroc italià per explicar la història real de la primera dona que va ser membre de l’Acadèmia de Sant Lluc i responsable (tot i que no se li reconegués en un primer moment) d’Il Vascello, una espectacular vila en forma de barco construïda sobre una dels turons de Roma que va ser destruïda per les tropes franceses en el setge de 1849. 

Una de les moltes artistes espanyoles oblidades pel cànon és la pintora Remedios Varo (1908–1963), una de les primeres dones que va estudiar a la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando, parella sentimental de Benjamin Péret i figura clau del cercle surrealista de París, on es va refugiar quan va esclatar la Guerra Civil. Varo va coincidir amb Lorca i amb Dalí a Madrid, a París amb Max Ernst, Picasso i André Breton, i després del seu exili el 1941 a Mèxic per fugir dels nazis va travar una intensa amistat amb dues grans dames del surrealisme, la fotògrafa hongaresa Kati Horna i la pintora anglesa Leonora Carrington, amb les quals va explorar l’esoterisme i l’ocultisme. Les «tres bruixes», es feien dir. 

No és casualitat que Varo hagi sigut, amb Carrington, una de les artistes enterrades per la història oficial de l’art que la Biennale de Venècia ha reivindicat aquest any amb la intenció de reparar dècades d’invisibilitat. I és que, fins fa ben poc, als manuals sobre el surrealisme no apareixia cap dona al costat de Magritte, Dalí, Miró, Breton o Man Ray. Varo és la protagonista de ‘La pintora pelirroja vuelve a París’ (Alianza), escrita per la doctora en història de l’art Ara de Haro. La novel·la comença a la capital francesa el 1937, després de l’arribada de Varo amb una maleta plena de llibres, i presta especial atenció a les dones del cercle dels surrealistes, artistes com la fotògrafa Dora Maar i la pintora Jacqueline Lamba, primera dona de Breton. 

Altres de les novetats editorials que desempolsega artistes catalanes sepultades en l’oblit és ‘Quan les dones havien de pintar flors’, editat per Salvatella. La seva autora, Consol Oltra Esteve, escriu sobre el grup de pintores que va sorgir a finals del segle XIX a Catalunya en ple modernisme. Malgrat procedir de famílies de bona casa, tenien prohibit estudiar en la Llotja (¡com havien d’assistir a classes on hi havia models despullats!) i la majoria es va formar en acadèmies privades o tallers de pintors reconeguts. Lluny d’intimidar-se per les limitacions, moltes es van especialitzar en la representació floral, gènere de moda de l’època. 

Notícies relacionades

Mor l’artista Françoise Gilot, la dona que va abandonar Picasso

La defensa del grup ‘Mirror’ acorrala el príncep Enric en el judici per les escoltes il·legals

Oltra estructura el seu llibre per tipus flors (hi ha capítols dedicats a les peònies, als crisantems i a les roses) i explica que en aquella època era molt pejorativa l’etiqueta «pintor de flors», malgrat que les flors van ser un dels grans temes de l’impressionisme i ho havia sigut dels grans mestres holandesos als segles XVII i XVIII. Al llibre apareixen noms com el d’Antònia Ferreras, Maria Lluïsa Güell i Lluïsa Vidal.

Totes elles coincideixen també (qui els ho havia de dir) a ‘Cent dues artistes’ (editat per Univers) d’Elina Norandi, un volum que és tot un esdeveniment artisticoliterari: per primera vegada es reuneixen els noms de 102 artistes catalanes des de 1850 fins a les nascudes el 1982, que aquest any han complert els 40. «Elles sempre ens semblaran menys talentoses, menys innovadores, menys sorprenents, menys interessants, menys genials... Si ens obstinem a fer una història igualitària, les artistes sempre sortiran perdent, perquè la societat no ho va ser», reflexiona Norandi. Per això, apunta, és necessari fer tot el possible per revertir la situació.