Tornen els Panero: Astorga converteix en museu la casa de la família maleïda de la Transició

«Arran de la feliç mort del nostre pare va començar a sorgir l’humor en nosaltres», sentenciava Leopoldo María Panero en el banc del jardí on es confessava tota la família a ‘El desencanto’, amb la seva mare i el seu germà petit, Michi, asseguts al seu costat. Per inaugurar la Transició no va ser necessari enderrocar l’antic règim, però sí una casa, i aquesta va ser la dels Panero. Un any després que el dictador morís al llit i dècades abans que la telerealitat s’instituís amb ‘Gran hermano’, Jaime Chávarri estrenava el documental en què els tres fills i la que se suposava apenada viuda del poeta de capçalera del franquisme, Leopoldo Panero (Astorga, 1909-1962), es despatxaven a gust sobre ells mateixos i el patriarca, que havia mort 14 anys abans de forma prematura, amb només 52 anys. Brillants, descarnats i descompensats de liti, els fills del poeta i la seva dona, Felicidad Blanc, no van censurar l’alcoholisme, la malaltia mental, el sexe ni la violència del seu relat. Els diàlegs transcorrien vivaços i beguts per la casa, com si es tractés d’una sobretaula nadalenca que es torça per les copes. ‘El desencanto’ resulta d’una brutalitat hipnòtica fins i tot avui: no diguem a l’Espanya beata que acabava d’enterrar Franco.

Seixanta anys després que «l’alcohol mal païtt» precipités el final de Leopoldo Panero,  l’Ajuntament d’Astorga ha obert les portes de la mansió familiar, restaurada i reconvertida en el Museu Casa Panero. El projecte, que ha tingut un cost de més d’un milió d’euros, aspira a convertir-se en el principal reclam turístic d’aquesta ciutat lleonesa, amb permís de la catedral i les mantegades. El Museu Casa Panero, que va obrir les portes a l’octubre, es pot visitar de forma gratuïta al matí i ha reservat espai per altres astorgans insignes, com l’arqueòleg José María Luengo o el crític literari Ricardo Gullón, explica l’alcalde d’Astorga, Juan José Alonso Perandones.

Canvi de bàndol

Els espais més nobles de la casa estan dedicats als membres de la saga Panero. La figura de Leopoldo Panero, que va començar la Guerra Civil sent republicà i va estar pres al convent de Sant Marc de Lleó, es repassa en una sala de la planta principal. Bé va poder haver acabat com Lorca si no hagués sigut per la mediació de Carmen Polo, cosina llunyana de la seva mare: abans que la guerra s’acabés, ja havia canviat de bàndol. Després de deixar-se engreixar pel franquisme, «va morir cosit a trets pels petons dels seus fills», segons va escriure a ‘Epitafio’ el seu primogènit Juan Luis, també poeta, que es va escapar de tant desastre familiar i va acabar els seus dies a Torroella de Montgrí el 2013. Les seves cartes amb el premi Nobel Vicente Aleixandre són una part destacada de la mostra. De Leopoldo María Panero, el fill mitjà, que va portar el maleïdisme fins a punts inusitats a Espanya, s’ensenya la seva màquina d’escriure, amb un poema original seu al carro. El Museu Casa Panero enquadra Michi, el més bonic i lúcid dels Panero, en la ‘movida’ madrilenya: una vitrina guarda els contes d’on no va germinar una carrera literària.

Notícies relacionades

Leopoldo María Panero rebrà sepultura cinc anys després de la seva mort

¿Val la pena?

A Felicidad Blanc se li ha reservat la sala amb vista al jardí de què tant parla en les seves memòries: veia bellesa en l’heura menjant-se les parets. Aquella nena bé que passejava per la Castellana, en definició pròpia, semblava destinada a la joia que el seu nom prometia. De jove jugava a l’hoquei, s’assemblava a Greta Garbo i havia sigut portada de la revista ‘Campeón’, el seu principal èxit esportiu. Filla d’un metge, es va enamorar dels versos que li componia Leopoldo Panero fins al punt de casar-s’hi, tot i que el seu pare ja li va advertir que l’encant passaria i ella no estava acostumada a l’estretor. Va fer d’infermera durant la Guerra Civil i va escriure contes, els seus amics literats van animar-la perquè seguís. Però el seu matrimoni la va sepultar. «Els meus fills coincidiran més endavant que fins a la mort del seu pare no em van comprendre, ni es van prendre la molèstia de pensar qui era jo», es lamenta Felicidad Blanc a ’Espejo de sombras’, les memòries amb què l’escriptora Natividad Massanés va tractar de restituir la seva vilipendiada figura el 1977, un any després de l’estrena d’‘El desencanto’ i de quedar retratada com «la bruixa més fastigosa del segle» fins i tot pel seu propi fill. Tot i que Leopoldo María li concedís després: «Tenia dret a ser-ho, el meu pare i jo li vam fer la vida impossible».

Presons i psiquiàtrics

Si la mort del seu marit, cada vegada de pitjor beure, va alliberar Felicidad Blanc en certa manera, després van venir els successius ingressos a presó de Leopoldo María: primer per la seva militància política, després per consum d’estupefaents, més tard ja en psiquiàtrics. Els seus fills, sempre freudians, la van culpar de la debacle familiar. «Penso en tantes dones que, com jo, hauran deixat que s’enfosquís la seva intel·ligència repetint maquinalment els mateixos gestos, perduda la curiositat per tot, anul·lades en una renúncia inútil», reflexionava Felicidad amargament en les seves memòries. El «final de la raça astorgana» pronosticat per Michi a ‘El desencanto’ es va complir i els tres van morir sense descendència. Ella ja no hi era per veure-ho: el 1990 va morir víctima del càncer. El seu fill Leopoldo María no la va deixar descansar ni el dia del seu funeral: va mirar de ressuscitar-la amb un petó a la boca com si d’un personatge de conte es tractés, davant la mirada horroritzada dels seus germans. Ho tornen a explicat tot a ‘Después de tantos años’, dirigida per Ricardo Franco el 1994, d’una sordidesa ja difícil de pair, que només serveix per constatar que per aquesta família no hi ha cap final feliç possible. Les cartes d’amor de Felicidad amb Leopoldo Panero, exposades al Museu Casa Panero d’Astorga, es llegeixen amb la inquietud d’un mal presagi.